Reportatge fotogràfic

Pocs dies després de traslladar-me al nou piset, aquí a Göttingen, us en vaig fer un reportatge fotogràfic, que podeu trobar aquí. La veritat és que aquells dies ho tenia tot bastant precari: només havia pogut fer una excursió a comprar mobles (de vosaltres-ja-sabeu-on), i tampoc no em sobraven les peles ni el maleter del cotxe. Ara, després de mig any i quatre viatges a Kassel on-ja-sabeu-vosaltres (un amb me mare, un amb la Maite, i dos amb el Joan-Jordi), puc dir que la meva qualitat de vida s'ha multiplicat. Jutjeu vosaltres mateixos si això no sembla una habitació, enlloc d'un càstig diví: ara hi tinc un llit doble, i una butaca-llit plegable.

La darrera vegada no us vaig ensenyar el lavabo. Tampoc no hi havia res per veure, a part d'una cortina que m'acabava de comprar. Ara està una mica més preparat. Fins i tot vam trobar un moble metàl·lic que se suporta sobre unes barres telescòpiques fent pressió contra el terra i el sostre: un inventàs per no fer forats a les parets. En aquest cas, res prové de ja-sabeu-vosaltres-on, sinó del Bahr, un supermercat tipus Aki o Le Roi Merlin, de Göttingen mateix.

El menjador també ha millorat notablement. De tenir una barra de cuina i dues cadires, ara tinc una magnífica taula plegable, que serveix per a sis persones, una taula d'estudi sota la finestra, tauleta pel sofà, quatre cadires la mar de comfortables, un prestatge a la paret, de punta a punta, i un armari d'aquells tan típics d'on-vosaltres-ja-sabeu. Tinc a més llums per tot arreu, dels que només fan sensació de calidesa, i també dels que permeten llegir, coixins, mantetes per tapar-se al sofà, tovalles i fins i tot una cortina!

La vista per la finestra també s'ho val... dóna a un carrer força transitat, però només per busos i bicicletes. Estic al bell mig de la ciutat, darrere d'una església, en una zona semi-peatonal, amb arbres i fins i tot algun gronxador. Tinc un cinema (dels alternatius) a la cantonada de casa, un quiosc, farmàcies, bars, restaurants, botigues de tonteries, uns quants bancs i tres supermercats a menys de 200 metres. I l'estació a 10 minuts a peu. Tot plegat només té un problema, detectable diumenges y-fiestas-de-guardar a les 10 i a les 12 del matí... si us interessa saber quin, amb molt de gust us rebré un cap de setmana d'aquests. Com heu pogut veure més amunt, hi ha lloc per dues persones més. I ara el temps acompanya...

El menjar d'alemanya no te gust de res

Avui us n'explicaré una digna d'aquella vegada a Greifswald que em vaig quedar tancat al despatx, sense cap clau per poder sortir...

Fa dies que trobava que el menjar no tenia gust. Començava a pensar que les papil·les gustatives se m'havien mort, intoxicades per l'excés de glutamat monosòdic que ens administren a la Mensa (el menjador universitari, dolent, com tots). La veritat és que no m'estranyaria gens, perquè els cuiners allà em penso que no saben què és un sofregit. Tot ve cuit amb algun greix fastigós, i ho tenen allà, reescalfant-se, mentre tu passes i demanes ... llavors et posen un tros del què hagis demanat al plat (posem, pit de pollastre arrebossat), i amb una barreja entre dessídia i burleta venjança, t'agafen un cullerot d'una salsa calenta (posem de xampinyonys, suposadament, perquè tens sort si te'n toquen dos, de bolets) i te l'aboquen per damunt del tall, que acaba com nedant en una piscina. Si ets prou ràpid, pots implorar un plat sense salsa, que algun cop ha vingut acompanyat d'una mirada assassina, com si el qui me'l donava sabés que m'escapava d'una petita dosi de verí de la Reina Bruixa. Però no us penseu que sempre venen el tall i la salsa separats, incapaços d'amistançar els seus gustos fins que els tens al plat, no! Hi ha una excepció: la pasta. La pasta ve sempre enganxada amb una cola de colors llampants que anomenen també salsa (i que és tan de sobre com l'altra, però molt més densa). D'aquesta manera eviten que puguis demanar la pasta amb poca salsa, o sense, i també aconsegueixen que la pasta arribi sempre covada. Però les delícies de la Mensa no acaben en la salsa, ni en la pèssima gestió de la calor dels plats... en el menú t'entra o bé una peça de fruita (gairebé sempre verda i escarransida) o un bol de sopa, feta amb l'aigua de bullir algun dels plats que ofereixen, convenientment "enriquida" (però directament amb glutamat, no crec ni que li fotin avecrem, que això porta ossos de pollastre, i encara podria sortir bona). A ningú que em conegui li hauria d'estranyar que sovint acabi al bufet d'amanides, on almenys tenen oli d'oliva i vinagre de Mòdena.

Així que, com que gairebé sempre cau amanida a la facultat, em reservo el plat calent pel sopar que em preparo a casa. I com anava dient, fa dies que ni a les meves millors receptes els trobava el gust. Ja començava a passar-me amb el contigut d'all, amb el risc que això representa per les habilitats socials. A més, com que resulta que el meu saler pixa molt, també contemplava la possibilitat d'estar cometent un excés de prudència. Fins que la setmana passada vaig perdre la paciència. M'estava menjant una amanida d'alvocat amb salmó fumat, i un plat de tallarines (amb un sofregit de verdures que m'havia costat 4 hores de fer), i allò no tenia gust de res. Així que, decidit, agafo el saler pixador i hi foto un bon raig de sal als dos plats. I llavors van baixar els àngels i em van il·luminar amb la primera forquillada d'enciam: podia ser que la sal del saler s'hagués transmutat alquímicament? en sucre? Jo, per si de cas, n'he retornat el contingut a la normalitat, però cada cop que me'n serveixo comprovo que no hagi tornat a passar el miracle. Mentrestant, disfruto de la cuina, que torna a tenir el gust que li pertoca.

Plou

Avui fa un setmana. Fa una setmana que deixava en Ferran, la Júlia, la Maite, la Mariona i la Vicky a Schönefeld, l'aeroport berlinès dels vols barats. Haviem passat junts el cap de setmana, el primer de maig, visitant Berlin: la cúpula del Reichstag, la porta de Brandemburg, el barri governamental i la nova Cancelleria (també coneguda com "la rentadora"), l'Illa dels Museus, amb el Pèrgam com a estrella principal, les catedrals (si en pots tenir 4 per què comformar-te amb 1?), Alexanderplatz i la Torre de la Televisió (amb el malnom de "la venjança del Vaticà"), el Stadtbahn (la línia exterior de tren de rodalies que creua la ciutat d'est a oest, i permet veure còmodament assegut tots aquests monuments), el barri de Bellevue, el Tiergarten, la columna de la Victòria (amb l'enorme "Elsa Daurada" al damunt), l'església votiva del kaiser Guillem (a la vella església li diuen "el queixal buit", i a la nova "el pintallavis i la polvorera", o en algunes versions, la bombonera enlloc de la polvorera), el nou barri de Potsdamer Platz, i finalment, Kreuzberg. Però com que viatjar no és només veure monuments, també vam fer una introducció força completa a les grans contribucions alemanyes a la cuina universal, en altres paraules: el cafè amb pastís a les cinc de la tarda, les mil i una varietats de cervesa o de salsitxes, o el pa multillavors i el xucrut (tots dos amb grans propietats dietètiques, per compensar tota la resta d'atemptats a la línia, tan inoportuns de cara a l'estiu). Podeu també llegir un altre punt de vista, amb alguna foto i tot.

Avui fa una setmana. Fa una setmana que plou, cada dia. El cap de setmana a Berlin va ser el final de tres setmanes de sol intens i cel blau. I ara ens ha tocat pagar aquell privilegi. Plou, plou de totes les maneres. S'ha estat tot un dia de plogim fi, poca cosa més que esquitxos, però sense parar. Ha plogut a bots i barrals durant uns minuts, i després ha sortit el sol, i a tornat a ploure. Ha caigut cala-bobos, del que penses que no mulla, i et deixa xops fins i tot els calçotets. Ha fet veure que pedregava. Ha plogut amb un sol radiant, i amb llampecs que deixaven el cel blanc. I fins i tot ha plogut horitzontalment, perquè un dia les ratxes de vent van ser memorables. I amb un vent tan fort, canvia el temps mitja dotzena de cops al dia. Això sí: aquí tothom hi deu estar acostumat, perquè de bicis, en passen les mateixes. Així que jo no m'he fet notar, i he seguit el famós refrany ("allí donde fueres haz lo que vieres"). M'he passat la setmana esquivant la pluja intensa, corrent sota el plogim, esperant els moments de calma per tornar a casa... un estrès, vaja. Com es pot veure pel fet que després de 5 mesos, torno a tenir temps i ganes d'escriure alguna cosa al blog.