Gotthard

Acabo de tornar de Suïssa. Els Pirineus son preciosos, però sentint-ho molt, els Alps són més impressionants ("beeindruckend"). Aquí en teniu una
prova. Serà que amb els mil metres de més arriba menys oxígen al cervell? En aquest cas, una visita al Tibet ha de ser com un tripi, i molt més sa...

Per aquells que us penseu que he anat als Alps de vacances, deixeu que us desenganyi. El motiu era, òbviament, treballar. Hem vingut, amb el Hilmar, a mostrejar les morrenes recents de tres glaceres, amb l'objectiu d'estudiar com es relacionen la composició química i mineralògica amb la mida dels grans dels sediments. Les glaceres resulten en aquest cas interessants perquè hom espera que els sediments que transporten no hagin sofert cap meteorització química (fa massa fred), i només hagin estat físicament alterats (="matxacats", vaja, o en alemany, "zerkleinert"). I hem vingut als Alps perquè aquí les glaceres només erosionen muntanyes granítiques, i per tant podem estar segurs que coneixem més o menys com és la roca original, i podem comparar-la amb els sediments. Interessant, oi? Per mí, sí...


La primera parada del viatge va ser Göschenenalpsee, un pantà d'aquests que tan s'estilen a l'alta muntanya, i que també tenim molt vistos al Pirineu. Aprofiten justament antigues morrenes, i en poques paraules, les fan més grosses. Aquesta presa, a més, resulta que és feta de terra. Allà hi ha un hostalet de muntanya (="Berggasthaus"), i hi vam dormir dues nits. El primer dia de feina vam anar al "Rhone Gletscher", o sigui, la Glacera de la qual neix el Roine. Hi han excavat un forat, i s'hi pot entrar (a dins la glacera, sí) per la mòdica quantitat de 5 francs. El segon dia de feina vam fer el camí de ronda al voltant del Göschenenalpsee, i a part de gaudir d'alguns moments de vistes espectaculars, vam agafar mostres de les morrenes del Damma Gletscher. Caminar dues hores amb uns deu quilos de pedrots a la motxilla té la seva gràcia, sobretot quan el dia es emboirat, plujós, ventós i fred. Una meravella, vaja...

Pel tercer dia teniem un bon Wetterbericht (previsió del temps). Però no es va complir. Ens vam llevar amb un dia tan merdós com l'anterior (="Scheisswetter"). Així que vam tornar al Rhone Gletscher, perquè voliem agafar mostres una mica més treballades dels peus del penya-segat que hi ha just al final de la glacera. Com devia impressionar veure la glacera despenjar-se per aquesta paret, com una cascada congelada! Hi ha dibuixos de fa un segle imig que ens ho mostren... Finalment, al migdia, la previsió es va complir, i les boires de les parts altes de les muntanyes també es van fonde. Vam aprofitar-ho per arribar-nos al darrer dels nostres punts de mostreig, molt a prop del Furkapass. Aquest punt ja fa gairebé 100 anys que no veu que és una glacera, però el paisatge és també impressionant. Per acabar el dia, ens vam menjar 60 kilòmetres per un altre pas, l'Oberalppass, fins al Cantó de Grischons (Graubünder, o Grisons), on tot està escrit en reto-romànic, i la gent parla un alemany que no s'entén (="Schwitze Dutsch", et diuen ells), amb una cantinella que recorda l'occità. La veritat és que un se sent com a la Vall d'Aran quan no hi ha turistes... cosa poc freqüent, val a dir! Serà que la muntanya "imprime carácter"?

El darrer dia va ser de descans. Vam creuar-nos Grischons, fent parades ocasionals, fins a la vall de Safien (="Safiental"), on el personal parla alemany, tot i que el riu es diu "Rabiosa"... Vam recollir un parell de mostres i vam descansar al sol. I a dormir. El següent dia vam estar 12 hores "unterwegs", fins que vam arribar a Göttingen amb els nostres 40 kilos de pedrots i sediments, via Zürich, Basilea, Mannheim, Frankfurt i Kassel, amb tren. Encara estic rebentat...