cròniques britàniques

Aquests darrers dies he anat a fer una volta. Per la Gran Bretanya. Físicament. Vam decidir coincidir amb el Joan-Jordi a Gal·les, perquè ell hi volia fer un curs de reparació d'instruments. Així que després de remenar les webs de les aerolínies de tots els colors, vam trobar que la combinació més barata era trobar-nos al John-Lennon-Airport de Liverpool, i allà llogar un cotxe (dels del volant al mal costat) per arribar fins a Llangunllo, Knighton (a.k.a Treff-y-Clawdd), Powys, Gal·les (Cymru). Els noms en gal·lès són per llogar-hi cadires: no havia vist mai tantes LL, Y, W FF i DD juntes com en aquesta estranya llengua! Però bé, haig de dir que en aquest aspecte em vaig endur una certa desil·lusió: no vaig sentir ni una paraula de címric en tota la setmana, i jo que creia que era la llengua gaèlica amb més bona salut ... (com deuen estar les altres?). En desgreuge els conciutadans de Knighton, potser hauria d'afegir que es troben a la frontera amb Anglaterra, una frontera fuzzy des de fa 4 segles o així... de fet, la única cosa digna de ser visitada a la contrada resulta que es troba a la "Pérfida Albión": el castell que podeu admirar en la fotografia de dalt. Almenys, com podeu observar, els dies ens van acompanyar, i vam gaudir de la seva particular versió de l'estiuet de Sant Martí.

Però aquests darrers dies també he viatjat per la Gran Bretanya. Literàriament. Estic re-llegint "Orlando", i he trobat un fragment que he cregut digne de compartir amb vosaltres...

Varen parlar dues hores o més, potser sobre el cap d'Hornos o potser no, i realment no trauríem cap profit d'escriure el què digueren perquè es coneixien mútuament tan bé que podien dir qualsevol cosa, que ve a ser com no dir res, o dir aquelles coses tan estúpides i prosaiques, com és ara la manera de fer una truita, o on comprar les millors botes de Londres, coses que no tenen cap brillantor si es treuen del seu context, encara que en el seu lloc gaudeixen positivament d'una bellesa sorprenent. Perquè hem arribat a un punt, gràcies a l'assenyada economia de la naturalesa que el nostre esperit modern pot gairebé prescindir del llenguatge; amb l'expressió més vulgar ja n'hi ha prou, perquè ja n'hi ha prou sense cap expressió. Per això la conversa més corrent és sovint la més poètica, i la més poètica és justament la que no pot ser escrita. Per aquestes raons deixem aquí un gran espai buit (!), que pot ser considerat com una indicació que aquest espai és ple a vessar.

Pels que no us hi hàgiu parat a pensar, el punyeter paràgraf te 4 oracions de 176 paraules (per no escriure res del què van dir!). Per molt mèrit que tingui la traducció de Maria-Antònia Oliver (que la té), no puc deixar de treure'm el barret quan penso que la senyora Virginia Woolf va escriure això en una llengua tan ..., tan ... tan ... com l'anglès. Així que a partir d'ara, si passo temps sense escriure, penseu que la culpa és de Virginia Woolf. :-D