Plou

Avui fa un setmana. Fa una setmana que deixava en Ferran, la Júlia, la Maite, la Mariona i la Vicky a Schönefeld, l'aeroport berlinès dels vols barats. Haviem passat junts el cap de setmana, el primer de maig, visitant Berlin: la cúpula del Reichstag, la porta de Brandemburg, el barri governamental i la nova Cancelleria (també coneguda com "la rentadora"), l'Illa dels Museus, amb el Pèrgam com a estrella principal, les catedrals (si en pots tenir 4 per què comformar-te amb 1?), Alexanderplatz i la Torre de la Televisió (amb el malnom de "la venjança del Vaticà"), el Stadtbahn (la línia exterior de tren de rodalies que creua la ciutat d'est a oest, i permet veure còmodament assegut tots aquests monuments), el barri de Bellevue, el Tiergarten, la columna de la Victòria (amb l'enorme "Elsa Daurada" al damunt), l'església votiva del kaiser Guillem (a la vella església li diuen "el queixal buit", i a la nova "el pintallavis i la polvorera", o en algunes versions, la bombonera enlloc de la polvorera), el nou barri de Potsdamer Platz, i finalment, Kreuzberg. Però com que viatjar no és només veure monuments, també vam fer una introducció força completa a les grans contribucions alemanyes a la cuina universal, en altres paraules: el cafè amb pastís a les cinc de la tarda, les mil i una varietats de cervesa o de salsitxes, o el pa multillavors i el xucrut (tots dos amb grans propietats dietètiques, per compensar tota la resta d'atemptats a la línia, tan inoportuns de cara a l'estiu). Podeu també llegir un altre punt de vista, amb alguna foto i tot.

Avui fa una setmana. Fa una setmana que plou, cada dia. El cap de setmana a Berlin va ser el final de tres setmanes de sol intens i cel blau. I ara ens ha tocat pagar aquell privilegi. Plou, plou de totes les maneres. S'ha estat tot un dia de plogim fi, poca cosa més que esquitxos, però sense parar. Ha plogut a bots i barrals durant uns minuts, i després ha sortit el sol, i a tornat a ploure. Ha caigut cala-bobos, del que penses que no mulla, i et deixa xops fins i tot els calçotets. Ha fet veure que pedregava. Ha plogut amb un sol radiant, i amb llampecs que deixaven el cel blanc. I fins i tot ha plogut horitzontalment, perquè un dia les ratxes de vent van ser memorables. I amb un vent tan fort, canvia el temps mitja dotzena de cops al dia. Això sí: aquí tothom hi deu estar acostumat, perquè de bicis, en passen les mateixes. Així que jo no m'he fet notar, i he seguit el famós refrany ("allí donde fueres haz lo que vieres"). M'he passat la setmana esquivant la pluja intensa, corrent sota el plogim, esperant els moments de calma per tornar a casa... un estrès, vaja. Com es pot veure pel fet que després de 5 mesos, torno a tenir temps i ganes d'escriure alguna cosa al blog.