El menjar d'alemanya no te gust de res

Avui us n'explicaré una digna d'aquella vegada a Greifswald que em vaig quedar tancat al despatx, sense cap clau per poder sortir...

Fa dies que trobava que el menjar no tenia gust. Començava a pensar que les papil·les gustatives se m'havien mort, intoxicades per l'excés de glutamat monosòdic que ens administren a la Mensa (el menjador universitari, dolent, com tots). La veritat és que no m'estranyaria gens, perquè els cuiners allà em penso que no saben què és un sofregit. Tot ve cuit amb algun greix fastigós, i ho tenen allà, reescalfant-se, mentre tu passes i demanes ... llavors et posen un tros del què hagis demanat al plat (posem, pit de pollastre arrebossat), i amb una barreja entre dessídia i burleta venjança, t'agafen un cullerot d'una salsa calenta (posem de xampinyonys, suposadament, perquè tens sort si te'n toquen dos, de bolets) i te l'aboquen per damunt del tall, que acaba com nedant en una piscina. Si ets prou ràpid, pots implorar un plat sense salsa, que algun cop ha vingut acompanyat d'una mirada assassina, com si el qui me'l donava sabés que m'escapava d'una petita dosi de verí de la Reina Bruixa. Però no us penseu que sempre venen el tall i la salsa separats, incapaços d'amistançar els seus gustos fins que els tens al plat, no! Hi ha una excepció: la pasta. La pasta ve sempre enganxada amb una cola de colors llampants que anomenen també salsa (i que és tan de sobre com l'altra, però molt més densa). D'aquesta manera eviten que puguis demanar la pasta amb poca salsa, o sense, i també aconsegueixen que la pasta arribi sempre covada. Però les delícies de la Mensa no acaben en la salsa, ni en la pèssima gestió de la calor dels plats... en el menú t'entra o bé una peça de fruita (gairebé sempre verda i escarransida) o un bol de sopa, feta amb l'aigua de bullir algun dels plats que ofereixen, convenientment "enriquida" (però directament amb glutamat, no crec ni que li fotin avecrem, que això porta ossos de pollastre, i encara podria sortir bona). A ningú que em conegui li hauria d'estranyar que sovint acabi al bufet d'amanides, on almenys tenen oli d'oliva i vinagre de Mòdena.

Així que, com que gairebé sempre cau amanida a la facultat, em reservo el plat calent pel sopar que em preparo a casa. I com anava dient, fa dies que ni a les meves millors receptes els trobava el gust. Ja començava a passar-me amb el contigut d'all, amb el risc que això representa per les habilitats socials. A més, com que resulta que el meu saler pixa molt, també contemplava la possibilitat d'estar cometent un excés de prudència. Fins que la setmana passada vaig perdre la paciència. M'estava menjant una amanida d'alvocat amb salmó fumat, i un plat de tallarines (amb un sofregit de verdures que m'havia costat 4 hores de fer), i allò no tenia gust de res. Així que, decidit, agafo el saler pixador i hi foto un bon raig de sal als dos plats. I llavors van baixar els àngels i em van il·luminar amb la primera forquillada d'enciam: podia ser que la sal del saler s'hagués transmutat alquímicament? en sucre? Jo, per si de cas, n'he retornat el contingut a la normalitat, però cada cop que me'n serveixo comprovo que no hagi tornat a passar el miracle. Mentrestant, disfruto de la cuina, que torna a tenir el gust que li pertoca.