Excusa insuperable

Fa dos caps de setmana vaig estar per casa. Però va ser el què es diu una visita de metge: vaig arribar dijous a la nit, directe a sopar amb mon germà, a qui al dia següent vaig tornar a visitar abans d'anar a dinar amb mon pare. Després vaig anar al Clínic, a veure un amic operat d'apendicitis perforada, però afortunadament per ell, ja li havien donat l'alta. A la nit, concert, i dissabte dinar amb me mare i directes al cinema, d'on vam sortir espiritats cap a l'Empordà, per coses de la feina del Joan-Jordi. Ens hi vam quedar, ell treballant, jo descansant, fins dilluns al matí, quan vam sortir amb un parell d'ex-jefes meus en cotxe cap a Alemanya. Ells s'hi havien de passar un mes i mig, i mitja casa no te la deixen embarcar a l'avió. Vam arribar a Marburg, la seva central d'operacions, a les tantíssimes. La setmana va transcórrer després tan de pressa, que ni me'n vaig adonar i ja erem al cap de setmana. I ens va fer un cap de setmana com si fossim a la segona quinzena d'agost, amb pedregada i tot (que, naturalment, ens va enganxar, al Hilmar i familia i a mi, al mig del bosc, menjant un gelat). Això sí, feia tanta calor, que uns quants dels transeünts que ens vam creuar quan ja erem al cotxe anaven amb els calçotets i prou. Jo també ho hauria fet en el seu lloc.

I tot això no us ho he explicat abans perquè dimarts em vaig ingressar a l'hospital. Em vaig llevar a les quatre, amb mal de panxa, gasos, rots i altres coses dolentes, però fent-me una mica el xulo ("no, home no, això son gasos... el peix de la Mensa d'ahir no devia estar fí!") me'n vaig anar a treballar. Però en bus. El traca-traca del trasto devia acabar amb les meves forces, perquè em vaig estar a la feina menys de mitja hora, i vaig optar per anar al metge de capçalera. No m'hi va tenir ni 20 minunts, abans d'enviar-me al cirurgià, que confirmés el seu pronòstic. Al cap de dues hores m'autoingressava a urgències de l'hospital, amb força dolor, però carregant la motxilla de la feina amunt i avall. A mitja tarda m'operaven, i va anar tot rodat. En el meu cas, res de perforació... l'apendix estava inflat, però no massa, i els metges no ho veien 100% clar. Però bé, justament perquè era petit, la recuperació ha estat molt ràpida, i avui (dijous) ja he dinat a taula... suposo que divendres (demà) em deixaran anar, o em faran fora, depèn de com es miri.

Pel cap de setmana, han de venir a veure'm una amiga de la carrera que viu a Hamburg, amb el seu company, i diuemnge ens anirem a Marburg a visitar els jefes. Si és que m trobo prou bé. Si no, ja veurem, però almenys em faran companyia, que sempre ajuda... això sí, espero que no em facin riure massa, que ara riure és l'única cosa que em fa mal.