la moneda de 20 cares

Cap de setmana a Frankfurt

2007-10-15T12:07:00.000+02:00

Aquest cap de setmana he estat amb Nimue. Ha estat un cap de setmana a Frankfurt, amb l'excusa de la Fira del Llibre. Ella estava convidada a una lectura de poemes (com aquest o aquest) en català i alemany, una de les moltes activitats paral·les que ha organitzat el Ramon Llull (entre altres, un recull de Mar i Cel, un recital del Savall, o sessions Sonar tot el cap de setmana, tot molt "cultural"). Però a part de les qüestions més "protocolàries" i la passejada pels pavellons de la Fira, hem fet una mica de turisme amunt i avall per la zona.

Frankfurt no val un xurro, i va estar vist divendres mateix. Sota el meu punt de vista, Frankfurt és avui en dia una ciutat del tot prescindible, malauradament. No es perdria gaire res d'important si l'esborressim del mapa (bé, potser la fira en sí, i el banc central europeu... cosa que no entra dins la meva categoria d'"important", però sí en la d'alguns).

Amb aquest panorama, varem decidir fugar-nos a veure un parell de ciutats més interessants: Heidelberg i Marburg, una cada dia. Heidelberg té fama de ser preciosa, amb la seva universitat (la més antiga d'Alemanya) i un suposat aire medieval, que no vaig trobar per enlloc. I per acabar-ho d'adobar, els trens de tornada no anaven directes, sinó que ens van fer agafar un bus i fer transbord, perquè estaven fent obres a la via. Una decepció, vaja. Per contra, Marburg, que ja coneixia d'un dia de pluja, va ser encantador, autèntic, soleiat, amb racons tranquils, carrers plens de gom a gom, una (suposada) jazzband en directe (des de quan es toca jazz amb director?), i el tren funcionant com una seda.

I entre tants viatges en tren, amunt i avall, hem estat tramant... coses de Changelings.

Viatge a la Xina

2007-09-09T11:52:00.000+02:00

Ahir vaig tornar de la Xina, o com ells l'anomenen, el Regne del Mig (Zhonghuo). Hi he anat per una conferència d'aquelles que fem a la feina, la trobada anual d'una associació internacional per al foment de l'ús de les matemàtiques en geologia... de fet, en aquesta intimitat comfesso que enguany no hi volia anar, perquè a les altres edicions d'aquest congrés sempre m'ha costat un munt entendre els xinesos, perquè no tenia prou peles al projecte que em dona de menjar per pagar un viatge tan lluny, i perquè fa un parell d'anys em vaig proposar que no tornaria a fer un viatge tan llarg sense aprofitar i fer-hi una setmaneta de vacances.

Però finalment em vaig veure obligat a anar-hi, perquè em van donar un premi! L'associació aquesta dóna quatre premis bianualment (dos cada any), i en tenen un dedicat als joves investigadors. En el nostre cas, a diferència del què tinc entès que passa en camps literaris, un deixa de ser "jove" amb 35 anys. El premi en qüestió no és res més que una placa, una presentació convidada al següent congrés amb les despeses pagades (en el meu cas, aquest de la Xina), i naturalment, l'honor (o si parlem en termes materialistes, una línia gruixuda al currículum).

El congrés va durar 4 dies, incloent una excursió a la Gran Muralla, al tram que està més a prop de Beijing ("la capital del nord"). Després ens vam estar un parell de dies visitant la ciutat, i el primer cap de setmana d'agost vam dedicar-lo a visitar la ciutat. Aquell dissabte vam marxar cap al sud, a Wuhan, una ciutat de 5 milions d'habitants a la riba del riu Yangtsé, on no vam passar ni dues hores. Vam agafar un minibús, i ens em vam anar al Mont Lushan, on vam passar tres dies entre boires, vent i pluja. El paisatge que s'endevinava entre les boires ens feia pensar que ens estavem perdent una muntanya única, però contra el temps no es pot fer res... Finalment vam tornar a Wuhan, vam fer una xerrada a la uni, vam visitar la ciutat, i vam marxar cap a Beijing, amb el tren nocturn. El darrer dia el vaig passar al Palau d'Estiu, un jardí als afores de l'antic Beijing (ara totalment envoltat de ciutat), i ahir vaig tornar via Frankfurt cap a Göttingen.

El viatge ha estat tota una experiència. Les xerrades van anar molt bé, i el congrés va ser força productiu (en altres he tingut més sensació de saturació que en aquest). El contrast cultural és brutal, tot i que no paràvem de recordar-nos els uns als altres que l'Espanya pre-europea de fa 40 anys no era tan diferent. A part de les escopinades, que amb tanta alegria són capaços de llençar a la moqueta del millor restaurant, és un país de maleducats, en concret al volant (agressius, irrespectuosos, impulsius, impacients... un caos pitjor que el de Nàpols). Feiem broma que amb les polítiques de control de la natalitat, al final aconseguiran un país de fills únics malcriats... I si això ho multipliquem per 1000 milions, ja us podeu imaginar el maldecap dels polítics xinesos. Per cert, que el primer ministre és el geòleg més poderós del món... i es nota.

Excusa insuperable

2007-06-15T10:21:00.001+02:00

Fa dos caps de setmana vaig estar per casa. Però va ser el què es diu una visita de metge: vaig arribar dijous a la nit, directe a sopar amb mon germà, a qui al dia següent vaig tornar a visitar abans d'anar a dinar amb mon pare. Després vaig anar al Clínic, a veure un amic operat d'apendicitis perforada, però afortunadament per ell, ja li havien donat l'alta. A la nit, concert, i dissabte dinar amb me mare i directes al cinema, d'on vam sortir espiritats cap a l'Empordà, per coses de la feina del Joan-Jordi. Ens hi vam quedar, ell treballant, jo descansant, fins dilluns al matí, quan vam sortir amb un parell d'ex-jefes meus en cotxe cap a Alemanya. Ells s'hi havien de passar un mes i mig, i mitja casa no te la deixen embarcar a l'avió. Vam arribar a Marburg, la seva central d'operacions, a les tantíssimes. La setmana va transcórrer després tan de pressa, que ni me'n vaig adonar i ja erem al cap de setmana. I ens va fer un cap de setmana com si fossim a la segona quinzena d'agost, amb pedregada i tot (que, naturalment, ens va enganxar, al Hilmar i familia i a mi, al mig del bosc, menjant un gelat). Això sí, feia tanta calor, que uns quants dels transeünts que ens vam creuar quan ja erem al cotxe anaven amb els calçotets i prou. Jo també ho hauria fet en el seu lloc.

I tot això no us ho he explicat abans perquè dimarts em vaig ingressar a l'hospital. Em vaig llevar a les quatre, amb mal de panxa, gasos, rots i altres coses dolentes, però fent-me una mica el xulo ("no, home no, això son gasos... el peix de la Mensa d'ahir no devia estar fí!") me'n vaig anar a treballar. Però en bus. El traca-traca del trasto devia acabar amb les meves forces, perquè em vaig estar a la feina menys de mitja hora, i vaig optar per anar al metge de capçalera. No m'hi va tenir ni 20 minunts, abans d'enviar-me al cirurgià, que confirmés el seu pronòstic. Al cap de dues hores m'autoingressava a urgències de l'hospital, amb força dolor, però carregant la motxilla de la feina amunt i avall. A mitja tarda m'operaven, i va anar tot rodat. En el meu cas, res de perforació... l'apendix estava inflat, però no massa, i els metges no ho veien 100% clar. Però bé, justament perquè era petit, la recuperació ha estat molt ràpida, i avui (dijous) ja he dinat a taula... suposo que divendres (demà) em deixaran anar, o em faran fora, depèn de com es miri.

Pel cap de setmana, han de venir a veure'm una amiga de la carrera que viu a Hamburg, amb el seu company, i diuemnge ens anirem a Marburg a visitar els jefes. Si és que m trobo prou bé. Si no, ja veurem, però almenys em faran companyia, que sempre ajuda... això sí, espero que no em facin riure massa, que ara riure és l'única cosa que em fa mal.

Reportatge fotogràfic

2007-05-29T10:52:00.000+02:00

Pocs dies després de traslladar-me al nou piset, aquí a Göttingen, us en vaig fer un reportatge fotogràfic, que podeu trobar aquí. La veritat és que aquells dies ho tenia tot bastant precari: només havia pogut fer una excursió a comprar mobles (de vosaltres-ja-sabeu-on), i tampoc no em sobraven les peles ni el maleter del cotxe. Ara, després de mig any i quatre viatges a Kassel on-ja-sabeu-vosaltres (un amb me mare, un amb la Maite, i dos amb el Joan-Jordi), puc dir que la meva qualitat de vida s'ha multiplicat. Jutjeu vosaltres mateixos si això no sembla una habitació, enlloc d'un càstig diví: ara hi tinc un llit doble, i una butaca-llit plegable.

La darrera vegada no us vaig ensenyar el lavabo. Tampoc no hi havia res per veure, a part d'una cortina que m'acabava de comprar. Ara està una mica més preparat. Fins i tot vam trobar un moble metàl·lic que se suporta sobre unes barres telescòpiques fent pressió contra el terra i el sostre: un inventàs per no fer forats a les parets. En aquest cas, res prové de ja-sabeu-vosaltres-on, sinó del Bahr, un supermercat tipus Aki o Le Roi Merlin, de Göttingen mateix.

El menjador també ha millorat notablement. De tenir una barra de cuina i dues cadires, ara tinc una magnífica taula plegable, que serveix per a sis persones, una taula d'estudi sota la finestra, tauleta pel sofà, quatre cadires la mar de comfortables, un prestatge a la paret, de punta a punta, i un armari d'aquells tan típics d'on-vosaltres-ja-sabeu. Tinc a més llums per tot arreu, dels que només fan sensació de calidesa, i també dels que permeten llegir, coixins, mantetes per tapar-se al sofà, tovalles i fins i tot una cortina!

La vista per la finestra també s'ho val... dóna a un carrer força transitat, però només per busos i bicicletes. Estic al bell mig de la ciutat, darrere d'una església, en una zona semi-peatonal, amb arbres i fins i tot algun gronxador. Tinc un cinema (dels alternatius) a la cantonada de casa, un quiosc, farmàcies, bars, restaurants, botigues de tonteries, uns quants bancs i tres supermercats a menys de 200 metres. I l'estació a 10 minuts a peu. Tot plegat només té un problema, detectable diumenges y-fiestas-de-guardar a les 10 i a les 12 del matí... si us interessa saber quin, amb molt de gust us rebré un cap de setmana d'aquests. Com heu pogut veure més amunt, hi ha lloc per dues persones més. I ara el temps acompanya...

El menjar d'alemanya no te gust de res

2007-05-21T10:21:00.000+02:00

Avui us n'explicaré una digna d'aquella vegada a Greifswald que em vaig quedar tancat al despatx, sense cap clau per poder sortir...

Fa dies que trobava que el menjar no tenia gust. Començava a pensar que les papil·les gustatives se m'havien mort, intoxicades per l'excés de glutamat monosòdic que ens administren a la Mensa (el menjador universitari, dolent, com tots). La veritat és que no m'estranyaria gens, perquè els cuiners allà em penso que no saben què és un sofregit. Tot ve cuit amb algun greix fastigós, i ho tenen allà, reescalfant-se, mentre tu passes i demanes ... llavors et posen un tros del què hagis demanat al plat (posem, pit de pollastre arrebossat), i amb una barreja entre dessídia i burleta venjança, t'agafen un cullerot d'una salsa calenta (posem de xampinyonys, suposadament, perquè tens sort si te'n toquen dos, de bolets) i te l'aboquen per damunt del tall, que acaba com nedant en una piscina. Si ets prou ràpid, pots implorar un plat sense salsa, que algun cop ha vingut acompanyat d'una mirada assassina, com si el qui me'l donava sabés que m'escapava d'una petita dosi de verí de la Reina Bruixa. Però no us penseu que sempre venen el tall i la salsa separats, incapaços d'amistançar els seus gustos fins que els tens al plat, no! Hi ha una excepció: la pasta. La pasta ve sempre enganxada amb una cola de colors llampants que anomenen també salsa (i que és tan de sobre com l'altra, però molt més densa). D'aquesta manera eviten que puguis demanar la pasta amb poca salsa, o sense, i també aconsegueixen que la pasta arribi sempre covada. Però les delícies de la Mensa no acaben en la salsa, ni en la pèssima gestió de la calor dels plats... en el menú t'entra o bé una peça de fruita (gairebé sempre verda i escarransida) o un bol de sopa, feta amb l'aigua de bullir algun dels plats que ofereixen, convenientment "enriquida" (però directament amb glutamat, no crec ni que li fotin avecrem, que això porta ossos de pollastre, i encara podria sortir bona). A ningú que em conegui li hauria d'estranyar que sovint acabi al bufet d'amanides, on almenys tenen oli d'oliva i vinagre de Mòdena.

Així que, com que gairebé sempre cau amanida a la facultat, em reservo el plat calent pel sopar que em preparo a casa. I com anava dient, fa dies que ni a les meves millors receptes els trobava el gust. Ja començava a passar-me amb el contigut d'all, amb el risc que això representa per les habilitats socials. A més, com que resulta que el meu saler pixa molt, també contemplava la possibilitat d'estar cometent un excés de prudència. Fins que la setmana passada vaig perdre la paciència. M'estava menjant una amanida d'alvocat amb salmó fumat, i un plat de tallarines (amb un sofregit de verdures que m'havia costat 4 hores de fer), i allò no tenia gust de res. Així que, decidit, agafo el saler pixador i hi foto un bon raig de sal als dos plats. I llavors van baixar els àngels i em van il·luminar amb la primera forquillada d'enciam: podia ser que la sal del saler s'hagués transmutat alquímicament? en sucre? Jo, per si de cas, n'he retornat el contingut a la normalitat, però cada cop que me'n serveixo comprovo que no hagi tornat a passar el miracle. Mentrestant, disfruto de la cuina, que torna a tenir el gust que li pertoca.

Plou

2007-05-14T10:47:00.000+02:00

Avui fa un setmana. Fa una setmana que deixava en Ferran, la Júlia, la Maite, la Mariona i la Vicky a Schönefeld, l'aeroport berlinès dels vols barats. Haviem passat junts el cap de setmana, el primer de maig, visitant Berlin: la cúpula del Reichstag, la porta de Brandemburg, el barri governamental i la nova Cancelleria (també coneguda com "la rentadora"), l'Illa dels Museus, amb el Pèrgam com a estrella principal, les catedrals (si en pots tenir 4 per què comformar-te amb 1?), Alexanderplatz i la Torre de la Televisió (amb el malnom de "la venjança del Vaticà"), el Stadtbahn (la línia exterior de tren de rodalies que creua la ciutat d'est a oest, i permet veure còmodament assegut tots aquests monuments), el barri de Bellevue, el Tiergarten, la columna de la Victòria (amb l'enorme "Elsa Daurada" al damunt), l'església votiva del kaiser Guillem (a la vella església li diuen "el queixal buit", i a la nova "el pintallavis i la polvorera", o en algunes versions, la bombonera enlloc de la polvorera), el nou barri de Potsdamer Platz, i finalment, Kreuzberg. Però com que viatjar no és només veure monuments, també vam fer una introducció força completa a les grans contribucions alemanyes a la cuina universal, en altres paraules: el cafè amb pastís a les cinc de la tarda, les mil i una varietats de cervesa o de salsitxes, o el pa multillavors i el xucrut (tots dos amb grans propietats dietètiques, per compensar tota la resta d'atemptats a la línia, tan inoportuns de cara a l'estiu). Podeu també llegir un altre punt de vista, amb alguna foto i tot.

Avui fa una setmana. Fa una setmana que plou, cada dia. El cap de setmana a Berlin va ser el final de tres setmanes de sol intens i cel blau. I ara ens ha tocat pagar aquell privilegi. Plou, plou de totes les maneres. S'ha estat tot un dia de plogim fi, poca cosa més que esquitxos, però sense parar. Ha plogut a bots i barrals durant uns minuts, i després ha sortit el sol, i a tornat a ploure. Ha caigut cala-bobos, del que penses que no mulla, i et deixa xops fins i tot els calçotets. Ha fet veure que pedregava. Ha plogut amb un sol radiant, i amb llampecs que deixaven el cel blanc. I fins i tot ha plogut horitzontalment, perquè un dia les ratxes de vent van ser memorables. I amb un vent tan fort, canvia el temps mitja dotzena de cops al dia. Això sí: aquí tothom hi deu estar acostumat, perquè de bicis, en passen les mateixes. Així que jo no m'he fet notar, i he seguit el famós refrany ("allí donde fueres haz lo que vieres"). M'he passat la setmana esquivant la pluja intensa, corrent sota el plogim, esperant els moments de calma per tornar a casa... un estrès, vaja. Com es pot veure pel fet que després de 5 mesos, torno a tenir temps i ganes d'escriure alguna cosa al blog.

Visita (1)

2006-12-01T14:36:00.000+01:00

Hola, nens y nenas.

Lo primero:

Recuerdos de Raimon. Dice que nos echa de menos finde si, finde no. Le debí contagiar mi optimismo, porque los que estamos aquí no nos reunimos con esa cadencia ni por una apuesta. En su honor, la puesta al dia va encabezada por esta foto que creo que me pidió dedicada a Rol l’Hospi y Rol Terrassa. Y os cuento mi viaje.

Los billetes me ayudó a conseguirlos (de hecho, me los consiguió) Raimon. Messenger “pacá” Messenger “pallá”, me arregló un viajecito la mar de apañao. Avión de Lufthansa Barcelona-Frankfurt, tren desde el aeropuerto directo a Gottingen y un tierno mensaje preguntándome si tenia algún antojo de cena. A mí, de cena, lo que me apetecia era ver una cara amiga acompañada de una voz en un idioma entendible. Como el enlace del avion al tren era ajustado para que no me agobiara en el aeropuerto, me pegué una carrera más que regular (no olvidéis que no conocia ese aeropuerto y que lo mio con los idiomas es una historia de odio sin amor) –mi avión había salido con media hora de retraso-Ufff¡¡¡ Llegué¡¡ Qué placer, ver la cara de Raimon en el andén¡ Cena en su nueva casa, casi amueblada. Y al dia siguiente, visita a su curro, donde me presentó a su agradable jefe, que era el que le/nos dejaba el coche para irnos a IKEA. Si se cuentan las visitas, me voy a hacer la tarjeta VIP-IKEA. Últimamente he tenido varias visitas y, claro, IKEA l’H es visita obligada. Como me gusta el tema, pues guai. Mañana relajada en IKEA y, por la tarde (tempranito, que se acaba la luz) visita al mirador de Hércules.

Impresionante. Me sentí como si estuviera dentro de “El Señor de los Anillos”, versión actualizada. Vuelta a G., descarga de futuros muebles, devolución de coche (el jefe en cuestión habla castellano y cada vez que me veia hablaba más). Cena en casa y pasotismo absoluto respecto a montar muebles. Raimon gruñendo porque notaba en el cuerpo la descarga de muebles. Yo, ni caso. Los que estamos menos cachas, lo asumimos.

A la mañana siguiente, paseo por G. Es una ciudad estupenda para vivir. Tiene un tamaño que permite moverse a pie. Y si no, en bici. Los edificios del centro histórico son bajitos, que aún la hace más agradable.

Fotito de Raimon al pie de uno de sus heroes. Hasta a mí me sonaba ¡Guau¡ Por cierto, Raimon, una compi de trabajo lo reconoció sin dudar. Ya le preguntaré que estudia…

A mi, en cambio, me llamaba más la atención el canal y su aprovechamiento. Creo que es una tendencia adquirida por la parte de Castellón. ¿Veis que monos los edificio? Luego fuimos a ver una bonita iglesia dedicada a San Jacobo, que hay cerca de casa de Raimon.

Cuando digo cerca, esta es la vista desde las ventanas de Raimon. La foto no hace justicia a la Iglesia en cuestión. Luterana, no católica. Me gustó mucho, tanto la iglesia como las vistas. Y de la iglesia, que al subir al campanario podiamos ver “las tripas”, o sea, la estructura interior. Esa trama de vigas de madera a mí me pareció muy interesante. Además, no lo había visto nunca. Y de paso, nos enteramos de que esa tarde/noche había un concierto. Ya os podeis imaginar que hicimos esa noche. Fue impresionante. Nunca había visto tan de cerca de un grupo tan grande tan de cerca. (La misa en si menor de Johan Sebastian Bach. Si teniu un reproductor multimèdia que llegeixi el format OGG, en podeu escoltar un petit trosset aquí

A la mañana siguiente, montaje de muebles. Si alguien se compra cierta lámpara de IKEA, ya la monto yo, que la de Raimon era la novena que montaba del mismo modelo (la que tengo junto al sofá). Después, paseito por G., incluida visita a bonito parque. Raimon decia que era una pena que no hubiera ido una o dos semanas antes, que el colorido había sido espectacular…

Si este es el colorido que yo vi… ¡¡ Como debía ser la semana de antes ¡¡ Vuelta a casa, ducha, y… a por el tren… Por cierto, lo perdí. Y Raimon se echó la culpa. Casi le pego. La que no corria era yo. Como estaba él para entenderse con la taquillera, me lo cambiaron por una combinación que llegaba a tiempo, pero que requeria dos enlaces y “pallá” que me fui. La verdad es que me dieron una hojita en la que se especificaba cada tren, incluido el andén, y estuvo muy bien, porque así vi la estación de Frankfurt, que no había visto a la ida, y como son los cercanias alemanes, que van muy preparados para llevar bicis. Y los “intercitys” llevan unos vagones de fumador que son la bomba.

Esta vez, conociendo el aeropuerto, me costó menos llegar al avion y ¡que bien¡ había gente que hablaba en castellano y catalán. Bueno, llegada a Barna por la noche y a dormir como los angelitos. Tengo que decir que encontré más gente de la que esperaba que hablaba algo de castellano, incluida la poli que me cacheó en el aeropuerto para salir y que se despidió amablemente con un “adeu”. Por si alguien quiere ir, la frase mágica es “Sorry, only speak spanish” y cuando ya lo has dejado claro “My english is very, very little” con eso y una sonrisa española, a mi me pone buena cara hasta el ogro del cuento.

Ta la próxima, nens y nenas.

Maite (maitegea "arrova" hotmail "punt" com)

PS: a partir del dia 1 de març, Iberia traspassa els seus vols entre Barcelona i Frankfurt a clickair. Segons els preus que ja consten, anar i tornar costarà 39 euros. El tren costa 56 euros. Per tant, si no veniu no és pel preu...

cròniques britàniques

2006-11-20T17:14:00.000+01:00

Aquests darrers dies he anat a fer una volta. Per la Gran Bretanya. Físicament. Vam decidir coincidir amb el Joan-Jordi a Gal·les, perquè ell hi volia fer un curs de reparació d'instruments. Així que després de remenar les webs de les aerolínies de tots els colors, vam trobar que la combinació més barata era trobar-nos al John-Lennon-Airport de Liverpool, i allà llogar un cotxe (dels del volant al mal costat) per arribar fins a Llangunllo, Knighton (a.k.a Treff-y-Clawdd), Powys, Gal·les (Cymru). Els noms en gal·lès són per llogar-hi cadires: no havia vist mai tantes LL, Y, W FF i DD juntes com en aquesta estranya llengua! Però bé, haig de dir que en aquest aspecte em vaig endur una certa desil·lusió: no vaig sentir ni una paraula de címric en tota la setmana, i jo que creia que era la llengua gaèlica amb més bona salut ... (com deuen estar les altres?). En desgreuge els conciutadans de Knighton, potser hauria d'afegir que es troben a la frontera amb Anglaterra, una frontera fuzzy des de fa 4 segles o així... de fet, la única cosa digna de ser visitada a la contrada resulta que es troba a la "Pérfida Albión": el castell que podeu admirar en la fotografia de dalt. Almenys, com podeu observar, els dies ens van acompanyar, i vam gaudir de la seva particular versió de l'estiuet de Sant Martí.

Però aquests darrers dies també he viatjat per la Gran Bretanya. Literàriament. Estic re-llegint "Orlando", i he trobat un fragment que he cregut digne de compartir amb vosaltres...

Varen parlar dues hores o més, potser sobre el cap d'Hornos o potser no, i realment no trauríem cap profit d'escriure el què digueren perquè es coneixien mútuament tan bé que podien dir qualsevol cosa, que ve a ser com no dir res, o dir aquelles coses tan estúpides i prosaiques, com és ara la manera de fer una truita, o on comprar les millors botes de Londres, coses que no tenen cap brillantor si es treuen del seu context, encara que en el seu lloc gaudeixen positivament d'una bellesa sorprenent. Perquè hem arribat a un punt, gràcies a l'assenyada economia de la naturalesa que el nostre esperit modern pot gairebé prescindir del llenguatge; amb l'expressió més vulgar ja n'hi ha prou, perquè ja n'hi ha prou sense cap expressió. Per això la conversa més corrent és sovint la més poètica, i la més poètica és justament la que no pot ser escrita. Per aquestes raons deixem aquí un gran espai buit (!), que pot ser considerat com una indicació que aquest espai és ple a vessar.

Pels que no us hi hàgiu parat a pensar, el punyeter paràgraf te 4 oracions de 176 paraules (per no escriure res del què van dir!). Per molt mèrit que tingui la traducció de Maria-Antònia Oliver (que la té), no puc deixar de treure'm el barret quan penso que la senyora Virginia Woolf va escriure això en una llengua tan ..., tan ... tan ... com l'anglès. Així que a partir d'ara, si passo temps sense escriure, penseu que la culpa és de Virginia Woolf. :-D

Alemany per a Wochenendeguiris

2006-10-31T14:48:00.000+01:00

Com que ja tinc casa per atendre-us, he pensat que TOTS/ES aquells que volgueu venir us pot convenir una petita introducció a la llengua alemanya, sobretot per no perdre-us informació important dels avions i els trens...

Anem a pams. Comencem pels vehicles i el moviment: tenim el "Flugzeug" (avió, literalment "aparell de volar"), el "Schiff" (vaixell), el "Wagen" (cotxe, perquè entendre "Auto" o "Bus" no crec que porti gaire maldecaps) i "Zug" (tren, important, MOLT important). Tots aquests trastos funcionen amb el verb "fahren", que vol dir "anar motoritzat", més o menys. L'excepció és l'avió, que naturalment, vola ("fliegen", d'aquí allò de "flug-zeug"). Un parell de paraules molt importants en aquest context són "Gang" i "Fahrt" (que volen dir el mateix, "desplaçament", però el primer és a peu i el segon motoritzat). De fet, aquestes dues paraules en sí no ens importen un rave, però sí una colla de derivats molt pràtics: "Eingang" i "Einfahrt" (entrada) i "Ausgang" i "Ausfahrt" (sortida), així com "Abfahrt" (partença) i "Butifahren" (o sigui, el què es clava el Joan-Jordi cada cop que em ve a veure amb el cotxe, no recomanable :-p). I arribats en aquest punt, "Abflieg" o "Schifffahrt"[*] no us haurien de costar d'entendre... malauradament, la regla no sempre funciona, i "arribada" es diu "Ankunft"...

( [*] sí, sí, amb 3 efes! encara que després de la modificació de la reordenació de la regulació de l'ortografia que han fet els alemanys darerrament ja no ho tinc tant clar... afortundament, ells tampoc.)

La segona lliçó està dedicada als carrers, camins i demés. La paraula clau aquí és "Bahn" (carril). D'aquí en fem un munt, que òbviament no tenen res a veure entre sí: "Autobahn" (autopista), "Bahnhof" (estació de trens), "Deutsche Bahn" (abreviat DB, l'equivalent de la RENFE, en tots els sentits, també en els dels retards! on ha quedat l'herència prussiana!?). Tenim també la "Strasse" (carrer) i "Landstrasse" (carrer de camp, o sigui, carretera) i el "Weg" (camí). Ah, però sí algú us crida "Weg!!!" fent un gest despectiu amb la mà, us està fent fora... cosa que tampoc no costa gaire d'entendre, la veritat. La més pràctica de totes és "Gleis" (pronunciar "kleis") o andana: a Frankfurt Flughafen (aeroport), de la 4 a la 7, a Göttingen, la 9 o la 10... També convé saber què és una "Haltestelle" (parada de bus) anunciades amb un cercle groc i verd amb una H enmig ben grossa, i clavat en un pal groc.

Per la tercera, començarem pels derivats de "spät" (TAAAARD): "Verspätung", "Späterei" i "erspäten". No tinc gaire clara la diferència entre les dues primeres, que per mí volen dir "retard", mentre que la tercera paraula és un verb que vol dir "fer tard"... molt pràctiques, com us podeu imaginar. També pot ser d'extrema importància distingir entre "von" (des de), "nach" (cap a) i "über" (via) quan un llegeix un panell informatiu dels trens. I en aquest context, les unitats de temps també resulten interessants: "Sekunde", "Minute", "Stunde" i "Tag" (respectivament, segon, minut, hora i dia, i esperem que els retards no passin de l'escala del minut!).

I per acabar, les paraules màgiques. Si trepitgeu algú, digueu-li "Entschuldigung" (que no és cap insult, i es pronuncia en català d'alguna manera semblant a "enxúldigung"). Si algú està al mig del passadís i no us deixa passar, no el trepitjeu, encara que s'ho mereixi: digueu-li "Bitte" ("disculpi"), i quan s'aparti li dieu "Danke" (i "mal llamp et caigui a sobre" en veu baixa, no fos cas que entengués el català). Finalment, si el revisor us diu alguna cosa rara ("Fahrscheine" o "bitte, die Fahrscheine der zugestiegene Fahrgäste"), és que us demana el bitllet de tren: li doneu, junt amb la targeta de crèdit amb la que hàgiu comprat el bitllet, i poseu cara de xai degollat. I si això falla, podeu dir-li "ein Moment, bitte", agafar el mòbil, marcar el +49 176 63 122 i tres números més, i deixar que jo m'hi baralli per telèfon ... per la qual cosa us odiaré eternament, o fins que la suor de la samarreta se m'eixugui, el què arribi primer.

Casa nova

2006-10-13T12:15:00.000+02:00

Aquí tenim la primera de les cantonades de la sala del meu nou pis. Dic "la sala" perquè el pis es limita a això, una sala, amb un lavabo i una habitació.

Com podeu veure, hi ha restes d'una gotera a la cantonada... segons el Hausmeister, la gotera en sí està arreglada. Ja veurem què passa quan caigui la primera patacada d'aigua. De moment no hi posarem res davant...

Vet aquí la segona cantonada, la de la cuina. El sofà ja hi era, de fet li he comprat a l'anterior llogater, junt amb el llit i l'armari que veureu més avall. La taula i la cadira són meves, adquirides per un preu mòdic a Ikea la Inefable. Quan pugui, en aquesta paret tan blanca que veieu hi penso penjar un prestatge de punta a punta, que em servirà pels trastos de la cuina, per posar un llum per llegir al sofà i per tenir-hi els meus llibres...

La tercera cantonada és, de moment, el racó dels trastos... aquella porta condueix al distribuïdor, i des d'allí podeu anar al lavabo, o a l'escala de la finca. Parlant d'escales, la que veieu aquí puja a l'habitació.. i aquelles caixes blaves tan ben apiladetes, i que tan de servei m'han fet amb la mudança, no sabeu com queden de bé dins de l'armari! Fan de prestatges magníficament bé...

Anem per la quarta (i darrera) cantonada, a la qual no hi podré fer res, si no vull entrebancar-me quan pugi o baixi a/de l'habitació.

I aquí tenim les escales que ens pugen a l'habitació. El color de la barana no acaba de ser del meu gust, però de moment no tinc calers ni temps per canviar-la...

Aquí veiem el llit, que espero poder fer servir pel què fou concebut en el mínim temps possible. De moment, fa de prestatge magníficament bé.

I aquí és on em toca dormir mentre arriba el matalàs de debò. Per aquells que penseu venir de visita, ja sabeu... o al llit amb mi, o en aquest. Per cert, es tracta d'una butaca-llit la mar de xula, que en una altra ocasió fotografiaré plegada en el seu format butaca, i que potser podeu trobar a Ikea...

L'armari que he heretat, i al qual li falten prestatges per dintre...

Un altre racó de l'habitació, amb finestra i radiador inclosos... i com veieu, la maleta encara per desfer! I és que enlloc d'acabar la mudança em dedico a escriure blogs...

I apa, cap a baix una altra vegada que la visita s'ha acabat. El lavabo us l'ensenyo un altre dia.

Gotthard

2006-09-23T15:12:00.000+02:00

Acabo de tornar de Suïssa. Els Pirineus son preciosos, però sentint-ho molt, els Alps són més impressionants ("beeindruckend"). Aquí en teniu una
prova. Serà que amb els mil metres de més arriba menys oxígen al cervell? En aquest cas, una visita al Tibet ha de ser com un tripi, i molt més sa...

Per aquells que us penseu que he anat als Alps de vacances, deixeu que us desenganyi. El motiu era, òbviament, treballar. Hem vingut, amb el Hilmar, a mostrejar les morrenes recents de tres glaceres, amb l'objectiu d'estudiar com es relacionen la composició química i mineralògica amb la mida dels grans dels sediments. Les glaceres resulten en aquest cas interessants perquè hom espera que els sediments que transporten no hagin sofert cap meteorització química (fa massa fred), i només hagin estat físicament alterats (="matxacats", vaja, o en alemany, "zerkleinert"). I hem vingut als Alps perquè aquí les glaceres només erosionen muntanyes granítiques, i per tant podem estar segurs que coneixem més o menys com és la roca original, i podem comparar-la amb els sediments. Interessant, oi? Per mí, sí...

La primera parada del viatge va ser Göschenenalpsee, un pantà d'aquests que tan s'estilen a l'alta muntanya, i que també tenim molt vistos al Pirineu. Aprofiten justament antigues morrenes, i en poques paraules, les fan més grosses. Aquesta presa, a més, resulta que és feta de terra. Allà hi ha un hostalet de muntanya (="Berggasthaus"), i hi vam dormir dues nits. El primer dia de feina vam anar al "Rhone Gletscher", o sigui, la Glacera de la qual neix el Roine. Hi han excavat un forat, i s'hi pot entrar (a dins la glacera, sí) per la mòdica quantitat de 5 francs. El segon dia de feina vam fer el camí de ronda al voltant del Göschenenalpsee, i a part de gaudir d'alguns moments de vistes espectaculars, vam agafar mostres de les morrenes del Damma Gletscher. Caminar dues hores amb uns deu quilos de pedrots a la motxilla té la seva gràcia, sobretot quan el dia es emboirat, plujós, ventós i fred. Una meravella, vaja...

Pel tercer dia teniem un bon Wetterbericht (previsió del temps). Però no es va complir. Ens vam llevar amb un dia tan merdós com l'anterior (="Scheisswetter"). Així que vam tornar al Rhone Gletscher, perquè voliem agafar mostres una mica més treballades dels peus del penya-segat que hi ha just al final de la glacera. Com devia impressionar veure la glacera despenjar-se per aquesta paret, com una cascada congelada! Hi ha dibuixos de fa un segle imig que ens ho mostren... Finalment, al migdia, la previsió es va complir, i les boires de les parts altes de les muntanyes també es van fonde. Vam aprofitar-ho per arribar-nos al darrer dels nostres punts de mostreig, molt a prop del Furkapass. Aquest punt ja fa gairebé 100 anys que no veu que és una glacera, però el paisatge és també impressionant. Per acabar el dia, ens vam menjar 60 kilòmetres per un altre pas, l'Oberalppass, fins al Cantó de Grischons (Graubünder, o Grisons), on tot està escrit en reto-romànic, i la gent parla un alemany que no s'entén (="Schwitze Dutsch", et diuen ells), amb una cantinella que recorda l'occità. La veritat és que un se sent com a la Vall d'Aran quan no hi ha turistes... cosa poc freqüent, val a dir! Serà que la muntanya "imprime carácter"?

El darrer dia va ser de descans. Vam creuar-nos Grischons, fent parades ocasionals, fins a la vall de Safien (="Safiental"), on el personal parla alemany, tot i que el riu es diu "Rabiosa"... Vam recollir un parell de mostres i vam descansar al sol. I a dormir. El següent dia vam estar 12 hores "unterwegs", fins que vam arribar a Göttingen amb els nostres 40 kilos de pedrots i sediments, via Zürich, Basilea, Mannheim, Frankfurt i Kassel, amb tren. Encara estic rebentat...

Volare (eeeeeé)

2006-08-28T10:23:00.000+02:00

Tinc 30 anys. I 9 dies.

Això no se celebra cada dia (els 30 anys, clar). Fer uns anys rodons, no és que tingui una gran importància per se: al cap i a al fí, és el resultat d'una convenció. Si féssim servir una base de numeració diferent, no els hauria celebrat d'aquesta manera. Si no tinguessim deu dits a les mans, segurament no hauria fet res especial. Però bé, la vida és plena de convencions que ens ajuden a entendre'ns: i si no, intenteu fer servir un mapa amb el nord a baix, i veureu...

Per celebrar-ho vaig fer dues coses: una de nova i una de ja feta. En ma vida havia volat sense motor. Així que (sorpresa, sorpresa), el Joan-Jordi em va regalar un passeig en avió a vela (i no en globus :-s). Sí, sí: a vela. Et fiques en un trasto sense motor, com un ou amb ales, i una avioneta t'estira i et puja fins que trobes un corrent d'aire calent ascendent. Llavors deixes anar el cordó (umbilical) que et lliga a l'avioneta, i apa! A pujar i baixar! És impressionant! I com que això ho has d'anar a fer a Òdena, de passada et regalen una vista de Montserrat que no té preu. Quan tens trenta anys és una cosa que ja pots fer ;-).

La segona cosa va ser una trobada de persones estimades. El primer cop me la van organitzar ma mare i ma tia quan en vaig fer 18. Aquest cop ho vaig fer jo. Gairebé tots els que llegiu això hi éreu (alguns els dos cops). Aprofito per tant aquesta tribuna privilegiada per agraïr-vos que vingueussiu. Ara tota la blogosfera ja sap que ens vam trobar l'Ana, l'Anabel, l'Arnau, El Christian, L'Eloi, el Joan-Jordi, el Josep, la Júlia, la Laura, la Maite, el Marc, les dues Mariones, la Mercè, la Meri, el Miquel, la Mireia, la Núria, la Obi, el Pàtrick, el René, el Roger, la Rosalía, la Teresa, la Vicky i un servidor. Però alguns altres hi ereu parcialment: l'Anna, a qui mai aviso, i sempre està prop (coses dels cosins segons de cosins segons ;-); el Jordi des de València; la Laura a l'altra banda de l'Atlàntic; la Maribel, la Mireia i la Neus, a qui jo feia de dolces vacances; la Patri, també de vacances; la Sílvia, l'Ariadna i el Pau, que al final no van poder venir; la Ruth i la Vane, ves a saber on (cada una pel seu compte!); els dos Xavis, un liat a Jaca, l'altre amb la seva iaia, el Roger, en alguna metròpolis del món mundial; el Quim, el Tomàs, el Miquel i el Valentín (que no llegeixen gairebé mai això)... I clar, l'Arnau, la Maribel i l'Aurora, que sempre duc a la cartera (ningú més te aquest privilegi). Gràcies per venir, gràcies per ser-hi. Cada un a la seva manera.

Silencis i festes

2006-07-10T10:52:00.000+02:00

Aquests darrers dies he estat una mica atrafegat. Espero que sabreu disculpar per tant el meu perllongat silenci. Us en faré cinc cèntims: com alguns ja sabeu, vaig passar el Sant Joan a casa, de família en família, i tenint una mica de cura del potxo de la casa. Oficialment, vaig baixar a fer un curs a la Facultat de Geologia, que va sortir prou bé (per cert, Albert, no he oblidat que t'haig d'enviar els bitllets... a veure si avui tinc temps). Però naturalment, vaig aprofitar l'ocasió per tancar quatre assumptes, que em van tenir ben entretingut. Vaig tornar el primer dimarts de juliol, i us asseguro que deixar caseta no va ser fàcil, tot i que la calor que fa per aquí dalt ajuda a sentir-se més "com a casa". Afortunadament, és una mica més seca que la de Barcelona o Girona...

Els dos següents dies van passar com una revolada, fent tota la feina que no havia fet durant els deu dies anteriors, i tota la que no pensava fer durant el darrer cap de setmana. I és que aquest cap de setmana he estat a Berlin, no pas per veure la final del Mundial de Futbol: com tots deveu saber, el meu interès en aquest tema és comparable al que li dedico a la vida sexual de l'escarabat egipci. En realitat, el meu Doktor-Gross-Vater (o sigui, el director de tesi de la meva directora de tesi) es jubila enguany, i feia una festeta de comiat, a la qual va tenir el detall de convidar-me. Va ser la ocasió ideal de veure-la (a la meva directora de tesi), ja que òbviament també va assistir (sinó, jo hauria cantat allà enmig "com un polze enganxat en una porta d'armari" ;-) . Vam passejar-nos la ciutat una altra vegada, i vam fer tot el què vam poder (sense gaire èxit, per cert) per esquivar els ramats de futbolfans que han ocupat la ciutat. Finalment, diumenge me'n vaig anar de picnic i a banyar-me a un dels llacs que hi ha dins la ciutat, amb en Christian i companyia (que són els que m'allotgen quan hi vaig, un contacte que també haig de herzlich-agraïr a la Vera). Al vespre tenia una cybercita via Skype amb el Joan-Jordi primer, i amb la penya rolera de Terrasa+Barcelona després: una meravella, això de la tecnologia moderna. Pels que us interessi, hi tinc el mateix "nick" que a la meva antiga adreça de Hotmail, que de passada ja podeu esborrar de les vostres llibretes.

He tornat aquest matí, amb un tren que sortia a les 6:30. Una idea nefasta, i no pas per haver-me hagut de llevar d'hora: de fet, amb la llum que hi ha aquí a les 4 del mati, jo ja no dormo... el problema ha estat que no tenia seient reservat, i com jo hi havia unes altres 200 persones (molts, futbolfans italians, mig borratxos i maldormits, suposo). Però ja està, ja he arribat al despatx, dutxa, esmorzar amb el cafè col·lectiu del departament a les 10 i a treballar una mica...

Encara recordo que us haig de parlar de la meva (inexistent) vivenda, i del Via Crucis de paperassa que em queda per fer, i que vaig posposant ja fa massa... i evidentment, falta que acabem de parlar de l'Estatut... ;-)

Fronleichnam (toma ya!)

2006-06-15T17:46:00.000+02:00

Haureu de disculpar aquest silenci electrònic que he mantingut la darrera setmana. Vàrem estar de jornades, i ja se sap que són molt absorbents... a més, feia 2 anys que no assistia a una conferència de geòlegs (concretament, sedimentòlegs), i m'ha calgut enfocar les neurones per seguir les xerrades. Per si fos poc, em vaig apuntar a una excursió (amb el Hilmar), que m'ha servit per dues coses: a) saber positivament que NO serveixo gaire per anar al camp, b) recuperar un contacte que vaig fer al congrés de geologia d'Espanya de Saragossa. Del primer punt, no cal que digui res més: per això m'he vingut aquí, per superar aquest dèficit. Del segon punt, anem a parlar de causalitats (la meva ànima científica demana disculpes per la falta de rigor ortogràfic).

Resulta que en el congrés de Saragossa em vaig apuntar a una excursió de dos dies a veure meravelles de la Tectònica per la província de Terol, i vaig coincidir amb un parell de nanos amb qui vam funcionar molt bé... a l'autocar (fent-la petar), al camp (em van ajudar a refrescar la memòria, i em van re-ensenyar a veure amb ulls de geòleg), i a l'hotel (ja que ens va tocar compartir habitació). I ara me'ls he tornat a trobar, dos anys després, a 2000 km de distància, a Göttingen! I a part de xerrar durant el congrés, i anar a sopar plegats i fer-los d'intèrpret, doncs hem acabat anant a la mateixa excursió, per casualitat. Divertit, oi?

Però ara ja ha passat el congrés i l'excursió. Aquesta setmana ha tocat treballar en tres comunicacions per a un congrés a Lieja al setembre. I com que la deadline era el 15 (o sigui, avui), hem anat de corcoll... Presentades les disculpes, deixeu que us recordi que avui dijous (a més de ser una deadline) també és... "Fronleichnam" (Corpus christi, vaja! Vallesana, és avui que volen els ous per les fonts de Barcelona?). I si per Pfingstmontag tothom feia festa, doncs resulta que Fronleichnam és massa catòlica, i només se celebra al sud, a Baviera. O sigui que avui he treballat amb moltes ganes.

I de moment, no hi ha res més per afegir. Que tingueu un "Happy Estatut", que jo em quedo amb el Mundial (molt menys sorollós i vergonyant). El proper dia parlarem d'aquest tema...

Wochenende Sanssouci

2006-06-04T13:43:00.000+02:00

Aquests alemanys s'ho munten molt bé, amb això dels dies de festa. Recordo quan comentàvem amb Nimue que, entre tantes coses que es globalitzen, hauriem de fer el mateix amb les celebracions de totes les festes d'arreu (dies sants i seculars). Si tan sols afegissim els caps d'any, ja compensariem els efectes del boicot-no-propugnat-per-ningú sobre la venda de Cava! El cas és que el comentari ve perquè demà celebrem Pfingstmontag (i.e., Dilluns de Pentecosta). Si no em falla la memòria, els cristians celebren una teofania (concretament, l'aparició de llengües de foc sobre els caps dels a-posteriori-anomenats-apòstols, 50 dies després de diumenge de Pasqua), cosa d'allò més catòlica. Doncs vet-ho-aquí que a casa no li fem gaire cas, a aquest dia, i a Deutschland és festa nacional...

Així que m'he trobat amb tres dies de festa per davant. Com que acabo d'arribar i encara no tinc un cercle de coneguts digne de tal nom a Göttingen, i per tal de no fer-me pesat a can Hilmar, he decidit anar a fer-me pesat a ca l'Enric, un amic que viu a Hannover (fins a finals de juliol, que se'n va a treballar a Sydney, ja tinc mala sort!). I com que el bon home sap ser un excel·lent amfitrió, m'estic passant un magnífic cap de setmana sense cap preocupació: un cap de setmana de gossos, o a cos de rei, segons es miri. Porto tot el cap de setmana del llit a taula, de taula al parc, del parc al sofà, del sofà a taula, de taula al llit... No sé si fan saltar ous a les fonts, com a BCN, però tampoc tinc ganes d'anar-ho a veure! Per ara, seguiré sent un apèndix del chez longe, fins demà dilluns al matí, que me'n torno al meu habitacle.

Abans d'acabar, m'agradaria però fer-vos esment d'un parell d'articles apareguts avuí mateix a El País sobre la situació de la ciència a Espanya (aquí) i a Alemanya (aquí). No és que em vingui molt de gust remenar a la ferida, però bé... ara que me n'acabo d'anar, té mala llet que em publiquin aquestes coses... vosaltres mateixos, jutjeu, sinó, després d'haver-los llegit.

Willkommen in Göttingen!

2006-06-01T10:55:00.000+02:00

Em permetreu que aprofiti aquesta tribuna per comunicar formalment al Cosmos la meva intenció d'esborrar del calendari la tarda del 31 de maig, almenys la del 2006. Quina mala sort! Abans de començar amb la llista d'infortunis d'ahir (tots ells banals, això sí) deixem clar que estic bé. Göttingen és una ciutat força petita, molt acollidora, i plena de verd. Al departament m'han acollit amb els braços oberts, i l'únic que puc dir és que trobo a faltar el meu llit (i la vostra companyia, clar).

Fetes les presentacions ("audiència: Göttingen, Göttingen: audiència"), anem al gra. Ahir vaig decidir dedicar la tarda al primer "round" de paperassa. Me'n queden uns quants per davant... ahir tocava passar pel gimnàs de la uni, anar a l'estació a fer-me un BahnCard50 (un carnet per tenir descomptes al tren) i anar a comprar el més necessari per viure: manduca per esmorzar i sopar. Com veureu, els meus plans i la realitat no van encaixar gaire, tot i que no van arribar als extrems de Greifswald (podeu consultar el "des del Bàltic amb amor ... :-p" o "Aventures, IIIa part").

Vaig arribar al gimnàs ("20 minuts xino-xano des del departament" -> "necessito una bici"), i després de fer-me entendre com puc, em van explicar que aquelles instalacions són només per a membres de la comunitat universitària. Em vaig sentir observat com si estigués en una peixera ("per què aquestes coses només les sentim els vergonyosos?") i finalment vaig arribar a la conclusió que per viure en aquesta universitat necessito un carnet de membre de la comunitat universitària. Més paperassa per fer!

Quan surto del gimnàs, se'm posa a ploure. Vaig arribar a l'estació ("20 minuts xino-xano des del gimnàs" -> "necessito una bici") a punt de començar a sentir la mullena. Sort que el forro polar que duc és força bo. Vaig trobar de seguida l'oficina de la Deutsche Bahn (la RENFE d'aquí) i mentre m'esperava a la cua (amb la sensació de ser un aneguet lleig i xop), vaig recordar que m'havia deixat tota la documentació a l'habitació, incloent-hi les targetes de dèbit! Miro el moneder i ... tatxan!!! 23 euros i pico! En aquest punt ja se'm va fer evident que la tarda seria poc productiva.

Resultat: de tots els papers que haig de fer (padró, oficina d'estrangers, casa, banc, gimnàs, biblioteca, tren, etc.), no n'he fet encara ni un. I no només això! A sobre me n'haig de fer un altre (el carnet de la uni). Un altre dia em dedicaré a explicar l'ordre que cal seguir per fer tota aquesta burocràcia, perquè òbviament és molt estricte.

Però seguim a amb la tarda gloriosa, que encara no s'ha acabat! Només em quedava l'opció d'anar al supermercat a comprar estrictament el més necessari per passar dos o tres dies. Així que a corre-cuita em vaig fer una compra mínima (això sí, vaig calcular tan bé que només em van sobrar 35 cèntims... i la mirada de la caixera també em feia sentir com un aneguet lleig), i vaig esperar que el Hilmar em vingués a buscar amb el cotxe, tal i com haviem quedat. A partir d'aquí les coses van anar millorant ("bienaventurados los que están en el fondo del pozo, porque de ahí en adelante solo cabe ir mejorando", Serrat dixit), i el sopar amb ell i la Ina va estar de meravella. Les nenes es van portar força bé, i a les 10 ja estavem sopats. Quan vaig arribar aquí a casa, vaig agafar el llit amb moltes ganes, i aquesta nit l'he dormida com feia dies que no ho feia. Sembla que tenir un mal dia ajuda a tenir una bona nit.

març, marçot...

2005-03-03T12:05:00.000+01:00

---------- Forwarded message ----------
From: Raimon Tolosana
Date: Mar 3, 2005 12:05 AM
Subject: març, marçot...

Hola una altra vegada, des de la universitat alemanya més allunyada de casa.

Veo con regocijo que os estais jodiendo de frío... oi que no sona igual que: "veig amb satisfacció que us esteu fotent de fred"? Doncs apa, ara ja sabeu quin fred fa aquí dalt! Tanmateix, haig de reconèixer que la situació no és igual... a HGW potser fa més fred (aquesta setmana no ha parat de nevar), però tot està condicionat... a casa vaig amb samarreta! Segur que vosaltres (potser a part d'en Pepus) aneu tots amb camisa i jersei... Perquè us ho prengueu amb humor, us envio un ppt força interessant (si us interessa molt encara el guardo, demaneu-lo! ;-)). De totes maneres, no teniu gaire motiu per queixar-vos, perquè en quatre dies haurà arribat la primavera, i aquí encara aniran els de la Streudienst llençant sorra per les voreres.

Anema veure, en el darrer mail vam quedar que me n'anava a Göttingen. D'això ja fa dues setmanes i mitja... I què coi puc explicar-vos? Doncs ben bé res interessant. Després d'un viatge de 7 hores en tren (sort que els InterCity aquí a Alemanya tenen endolls pels portàtils!), vaig arribar amb una puntualitat prusiana. Ens vam trobar amb en Hilmar, i vam anar cap a casa seva, on vam disfrutar d'una agradable vetllada, sopant un Bratrindfleisch, amb la seva dona. La nena (afortunadament) dormia. Al dia següent, doncs va tocar anar de compres, dinar una mica i sortir a passejar pel bosc: ens en vam anar amb el carro de la cria i tot a la muntanya, a pujar un Hügel (=pujolet), que tenia un Burg (=castell) a dalt de tot... i després a sopar a casa, a fer una mica el burro amb la Lilly, i quan la vam posar a dormir, la Ina (pels despistats, la dona del Hilmar) se'n va anar al cine amb uns amics seus, i nosaltres ens vam posar a treballar (alguns veureu els resultats a l'octubre...). Al dia següent, descans, dinar i cap a la Uni a acabar quatre coses, i directes a l'estació, que el tren se n'anava a primera hora de la tarda. I quan ja era al tren va començar a nevar... a nevar de debò: queien flocs com castanyes, d'aquelles amb pèl i tot...

El cap de setmana següent vaig tenir visita: va venir me mare a Berlin, a visitar-me, amb el meu germà, la meva cunyada i la meva neboda... i apa, a passejar! No entraré en detalls: neu, tota la que volgueu, i la criatura més contenta que un gínjol amb aquella cosa blanca que fa crec-crec quan la trepitges! Vam pujar al Reichstag, ens vam caminar un tros d'unter den Linden, vam visitar les catedrals i els museus per fora, i tal i qual. I vam arribar cada dia a casa rebentats, els adults, clar. La nena se'n adormia pel carrer, però quan arribàvem a casa, semblava que li haguessin canviat les bateries.Com s'ho fan, els nens per destrossar els adults d'aquesta manera? Fins dimarts no m'havia recuperat... Per cert, que per tornar van trobar-se que l'aeroport del Prat estava tancat per la nevada, i els va tocar esperar-se a Schönefeld unes horetes, fins que els van embarcar cap a València. Afortunadament, quan sobrevolaven BCN els van donar pista i van poder aterrar.

Ja veieu que no paro! El cap de setmana que ve (hehehe, per mi, demà dijous mateix!) vaig a Berlin, que ve mon pare, i el següent a Hamburg, a visitar a una antiga amiga, a qui potser fa tres anys que no veig, i que estic molt content de poder recuperar.

Apa, per la majoria, ens veiem després de setmana santa.

Raimon

PS: ja veieu que no estic gaire inspirat... avui m'ha sortit avorridot.

Fwd: Grifiswalda i cap a casa

2004-12-13T11:23:00.000+01:00

---------- Forwarded message ----------
From: Raimon Tolosana
Date: Dec 13, 2004 11:23 AM
Subject: Grifiswalda i cap a casa

Benvolguts tots,

amb aquesta darrera comunicació s'acaba la primera temporada del meu culebrot al Bàltic. Han estat en total sis mails-novel·la (una mitjana d'un cada dues setmanes, però amb una dispersió important :-P), en els quals us he anat epxlicant una mica com és la vida aquí dalt, curiositats dels alemanys i també el meu estat "anímic-de salut-de feina-físic". Espero que us hagin agradat.

Dic "primera temporada" perquè, encara que no sigui del tot oficial, els de l'AGAUR m'han dit per mail que em concedeixen la tercera beca, d'acord amb la sol·licitut de modificació que els vaig enviar. O sigui, que tornaré a fruïr de les salsitxes alemanyes i del fred rigorós entre el dia 1 de febrer i el 20 de març. Ja sé que havia dit "primavera", però mireu, un s'ha d'adaptar a les circumstàncies. Mentrestant, espero recarregar les piles, i tornar amb les bateries solars "a tope". Des del meu darrer mail, he vist "la sol" menys d'una hora cada dia... i ja començo a trobar-la a faltar! A les 8 encara no es de dia, i a les 16h ja es fosc... No vull ni imaginar-me què ha de ser viure a Sant Petersburg o Helsinki (encara que posats a fer, ara ja sé perquè són països amb nivells d'alcoholisme i suicidis tan importants... :-s).

Però no us penseu pas que m'ataca el desànim. No té temps. Si no us he escrit més cartetes és perquè no paro: llevar-me, anar a córrer, esmorzar, a la feina, tot el matí programant o discutint amb el Gerald, a mitja tarda (negra nit) cap a casa, berenar, escriure tesi, sopar, dutxa i a dormir. He arribat a dormir deu hores, perquè la veritat és que acabo rebentat. I els caps de setmana no han estat gaire diferents. De tant en tant he sortit a fer la copa, amb alguna de les coneixences que he fet aquí dalt, i he fet alguna excursió, sol o amb el Gerald&Co. Quan tanqui aquesta temporada podré dir que han estat tres mesos altament productius en molts sentits: recomano a tothom una estada d'aquestes característiques al nord... sembla que el fred augmenta la productivitat general (serà perquè t'has d'estar tancat a casa per c*ll*ns, o que dóna caràcter de superconductor a les neurones?). Comunico oficialment que en aquests tres mesos hem esquematitzat mitja dotzena de comunicacions o articles (ara cal escriure'ls i comprovar que està tot bé!), he escrit gairebé tota la tesi (primer draft, ja veurem què diu la "jefa" ;-), he millorat el meu alemany (espero! glups), he fet tres amics que poden ser-ho per la resta de la vida, he fet un contacte personal-professional molt important amb el Gerald (i crec que pensa el mateix de mi :-| ), i he aclarit moltes coses a nivell personal i emocional (ara sé, per exemple, quina mena de sacrificis requereix aquesta feina, i si val la
pena fer-los). I encara no s'ha acabat: la traca final serà aquesta setmana que comença, que tancarem divendres amb un seminari maratonià on com a mínim esperem posar tota la feina sobre la taula. Ja veurem si sobrevivim...

Durant aquesta temporada, dos de vosaltres m'heu fet una visita, cosa que agraeixo profundament. Als altres, us cito per la segona tanda, només cal que m'aviseu amb un parell de setmanes, i que mireu de no coincidir ;-). Amb molts he mantingut un contacte fluid via messenger (ja sabeu que en una ocasió em va treure d'una complicació), amb altres només aquestes cartes i algun mail esporàdic. Tant hi fa: us he trobat a faltar a tots, sense excepció. Tant és així que ja tinc una llista de coses per fer amb cadascú tan bon punt arribi. Espero que el
nadal doni de sí... De moment, aterro al Prat dissabte que ve, i el cap de setmana el dedicaré a recuperar forces. Dilluns i dimarts toca Girona, dimecres a casa, dijous a Geo, divendres Nit Bona... i jo quan faré les compres nadalenques? Argggghhh... potser que em quedi aqui!!!

Apa, ens veiem ben aviat

Raimon

a HGW ja neva...

2004-11-22T11:16:00.000+01:00

---------- Forwarded message ----------
From: Raimon Tolosana
Date: Nov 22, 2004 11:16 AM
Subject: a HGW ja neva...

Bon dia des del pol nord :-p

com veieu, a cada carta que us envio la meva latitud ha augmentat, almenys psicològicament. És curiós: m'he passat la setmana contestant preguntes del temps, i dient que estava sota control, i aquest mati (dissabte)... oooohhh! sorpresa: tot blanc quan m'he llevat. És tan d'hora que hi ha una màquina circulant, que no se si està per posar el carrer o per retirar la neu... bé, el fred estricte sembla que ha arribat! Ara ja només tinc el recurs de no treure'm el pijama en tot el dia: quan surti al carrer, simplement em posaré la roba a sobre :-s. Bromes a banda, tampoc no crec que aquesta neu agafi...

Fet el comentari graciós, anem per les disculpes: us vaig prometre un mail setmanal-quinzenal, i portem un mes de silenci. Entremig, estrictament parlant, no ha passat res digne d'esment, pero intentaré fer-vos-en una crònica d'aquest no-res el menys avorrida possible (em penso que després d'aquesta experiència periodística amb vosaltres podria provar de trobar feina en un diari esportiu, si el tema de la carrera acadèmicoinvestigadora no funciona).

Per començar, el cap de setmana següent a la meva darrera carta vaig visitar el Hilmar, la Ina i la Lilly a Göttingen... bé, va ser un bonic cap de setmana amb aquesta mena de gent amb la que tens una relació mixta amistat-professional (sense ser estrictament ni lo uno ni lo otro, sino todo lo contrario). I amb ells *només vaig fer servir l'alemany*... vaig tornar amb el cap com un bombo, però amb la satisfacció d'haver-ho fet! I el viatge (amb una puntualitat espectacular[*])va durar entre pitos i flautes 7 hores d'anada i el mateix de tornada: puc dir orgullós que en aquestes hores vaig escriure un capítol sencer de la tesi, tot i que era un que ja tenia múltiplement escrit en diferents formats ;-). La visita va servir per passejar, xerrar de tot una mica, parlar de temes molt personals, parlar de la feina, de filosofia, etc... vaja, una de les nostres habituals converses de cafè! I per definir, també, futures col·laboracions estrictament professionals.

El dimecres següent vaig baixar a Barcelona... i com bon ex-pat, em vaig dedicar els 5 dies a córrer amunt i avall prenent el vermut, un cafè, dinant o sopant amb algú o altre. La majoria de vosaltres no em vau ni veure (Girona mon amour, què se n'ha fet de tu? ;-), els pocs que ho vau fer teniu dret a queixar-vos de visita de metge (per cert, podrieu enviar directament les vostres reclamacions a l'AGAUR, a veure si s'emocionen i em donen la tercera beca engreixada), i només un va rebre el què mereixia. Per tant, us torno a demanar disculpes per la brevetat o l'absència absoluta (a tots menys a un, clar ;-). Per cert, el viatge Greifswald-Sabadell va requerir estrictament 9 hores. Com podeu imaginar, no penso tornar-ho a fer, si no es per quedar-me a casa...

El viatge de tornada al bàltic es va fer més lleuger, perquè entre altres coses venia amb un de vosaltres: l'avio va anar amb un retard acceptable (amb EasyJet, on no et donen ni les gràcies, no com a AirBerlin, que menges be per 10€ més!), i el tren mitja hora tard. Total, que el meu hoste es va endur una impressió distorsionada de la puntualitat teutona. Es va estar un parell de dies a Greifswald (no dóna per més, la ciutat) i se'n va anar a la Metròpolis a visitar la filla-de-la-dona-del-seu-pare (a partir d'ara denotada per "germanastra"). A Berlin ens vam trobar el cap de setmana: vam sopar en un lloc on pagues el què et dona la gana (sic), vam veure lo típic (Brandenburger Tor + Pergamon Museum + Dom + Alexander Platz + Hakescher Markt + Potsdamer Platz), vam menjar kebaps, i jo me'n vaig tornar a HGW, la germanastra a casa seva a Berlin, i el meu amic al tròpic. El noi se'n va tornar a casa després de veure al cine del SonyCenter a Potsdamerplatz "Der Untegang" (="l'ocàs, la caiguda"), adequat títol nietzschià per una peli que narra els darrers estertors del Tercer Reich. Jo estava al tren camí de HGW, aixi que em vaig quedar amb les ganes de veure-la. Ah, per cert, l'estada d'aquest amic meu a HGW incloïa un sopar a casa el Gerald, junt amb un dels estudiants que fa el Diplomarbeit (=TFC) amb ell. Com podeu veure, ofereixo un turisme complet, on fins i tot es pot fruïr d'una discussió sobre Història europea davant d'una truita de patata (feta per mi, i naturalment, sonsa).

Les dues setmanes següents han estat d'absoluta monotonia: a la feina, programant coses que no funcionen (i no sé on fallen); a casa, escrivint la tesi (i encallat amb un tema exactament al mateix lloc on em vaig quedar fa un any, quina ràbia!). He sortit a córrer per aquests móns de Déu, a veure les ruïnes del monestir d'Eldena, aquí, a la ciutat. He dinat amb un altre ex-pat espanyol, un noi molt simpàtic (bioquímic) de-bilbao-resident-a-madrid, que tot i haver fet el seu post-doc a Madrid, ha hagut d'acabar contractat aquí dalt, i per tant es dedica a explicar-me com de bastos pinten les coses a casa referent a la carrera de recercaire :-(. Sort que és simpàtic, sinó no quedaria amb ell, que encara em deprimirà.

Em penso que això és tot. Sento haver-me allargat tant. al final, és "straigtforward" de veure que podria haver-vos-en enviat dues ;-)

abraçades, petons i records

Raimon

PS: encara no se quan torno: si no em concedeixen la 3a beca, el dia 14 agafo el vol; si me la concedeixen, em quedaré fins al 20... de desembre! Entremig no se si tindré humor d'escriure-us res.

[*] Nota sobre la puntualitat: per tornar de Göttingen a HGW vaig agafar un tren InterCity que es creua Alemanya literalment de punta a punta (Llac Constança-Bàltic); el tren en qüestió va arribar 5 minuts tard a Göttingen, però com que s'havia d'esperar 20 minuts a Hamburg, allà va recuperar temps. Total, ni un minut tard. No exagero... encara se'm cau la barra quan hi penso.

De Greifswald al cielo ;-)

2004-10-22T10:03:00.000+02:00

---------- Forwarded message ----------
From: Raimon Tolosana
Date: Oct 22, 2004 10:03 AM
Subject: De Greifswald al cielo ;-)

Hola per quarta vegada,

suposo que pensareu que els temes se'm deuen acabar ja, no? jo també em pensava que després de gairebé un mes i mig ja no em quedarien novetats per explicar. Afortunadament, l'Administració, en la seva infinita providència, m'ha atorgat la possibilitat d'explicar-vos-en una altra que no us podeu perdre...

Pels que no ho sabeu, aquí estic becat (espero no ser el Becario Eterno, però aquest cop no em queixaré...). De fet, em vaig presentar a quatre programes de beques, que té mèrit: a finals de març, a una de la Generalitat; a mitjans de maig a una del DAAD, al juny a una de la UdG, i finalment, a finals de juliol a una de la IAMG (International Association for Mathematical Geology, de la qual sóc un orgullós "student member" des de fa tres anys). Les tres primeres eren idèntiques (estança aquí, del 14 de setembre al 20 de desembre). A finals de juny, els del DAAD es posen en contacte amb mi via e-mail i em fan notar que entre el 14 de novembre i el 20 de desembre no hi ha tres mesos, com jo havia posat a la sol·licitut que els vaig enviar:
em poso de tots els colors, demano mil disculpes, i els envio les bones dades. Al cap de poc, la Generalitat em denega la seva (era d'esperar), cosa que em dóna més puntets per la de la UdG. El DAAD té el bon gust d'enviar-me la concessió de la beca a casa, a Sabadell, el mateix dia que jo marxo a Saragossa passant per Girona (sí, ja sé que no ve molt de camí...). Els nois i noies aquests del DAAD havien decidit que la meva incompetència omplint sol·licituts mereixia el premi de donar-me només dos mesos de beca, entre el 14 de setembre i el 14 de novembre... Total, a Saragossa me'n vaig sabent que tinc dos mesos pagats, i ja veurem que faig amb la resta del temps. Quan en torno, em trobo la agradable sorpresa que la UdG m'ha concedit l'ajuda íntegra: els 3 mesos ! perfecte! Renuncio als dos primers i així tinc els tres mesos, amb el prestigi que pot donar haver obtingut dues beques (pots comptar!). I fins aquí tot bé... fins que a finals de la setmana passada un paio de la AGAUR (Agència de Gestió d'Ajuts Universitaris i de Recerca) em diu que finalment m'han concedit l'ajut de la Generalitat íntegre (que son MOLTS calers per la meva escala). Però com que ara ja he cobrat els diners de les altres dues beques, no puc acceptar aquesta sense més, així que els demanaré (encara no ho he fet, però aviat, aviat) que em paguin aquest mes de desembre i dos mesets més a la primavera... si em diuen que sí perfecte, perquè a la primavera això ha de ser preciós. Però repassem: convocatòria finalitzada el 29 de març, denegació el 12 de juliol, re-concesssió sorpresa oficiosa el 12 de novembre, petició de canvi el 27 de novembre (aprox)... quan creieu que em diran que sí o que no? arribarem a finals d'any? Ahhh, els insondables misteris de Nostra Senyora d'Administració! Entre tant, igual em concedeixen també la de la IAMG, que està ara mateix en discussió. Què us sembla, farem un 4 de 4? L'any passat vaig fer un 0 de 3...

Apa, us deixo ja que me'n vaig a fer una visita de cap de setmana als amics de Göttingen (Hilmar, Ina i la "schrumpfte" Lilly ;-). La setmana que ve no sabreu res de mi via e-mail, perquè dimecres baixo a Barcelona a recarregar les piles... m'estaré fins dimarts, però no crec que em doni temps a pujar a Girona (a més, és Sant Narcís i estareu tots ressacosos).

A reveure
Au revoire
Auf wiedersehen (wiederlesen)

Raimon, amb la maleta a la porta

Aventures, IIIa part

2004-10-11T11:10:00.000+02:00

---------- Forwarded message ----------
From: Aleazar Schmidt
Date: Oct 11, 2004 11:10 AM
Subject: Aventures, IIIa part

Hola a tothom,

Aquestes darreres setmanes ja comencen a ser més uniformes... no tinc cap cosa excepcional per explicar-vos (excepte una petita anècdota que em reservo pel final), per tant tindrem una conversa d'ascensor: quin temps fa? Alguns m'ho heu preguntat, i gairebé tots coneixieu la meva por de passar-me tres mesos com a Oxford, o a Vic: emboirat. Doncs de moment, i sembla que durarà, res de boira! El sol lluu cada dia, una bona estona (o hauria de dir "la sol", perquè aquí, a les terres germanoparlants, el sol és "ella", com en àrab!), però escalfar... diria que no gaire, realment! No sé si ja us he explicat que el vent no para de bufar, i és fred (deixem-ho en fresc, sé que pot ser pitjor). En definitiva, que "la sol lluu, però no escalfa" (Gerald dixit, traducció: R. Tolosana-Delgado). I naturalment, una conseqüència evident de l'excés de vent i el dèficit de muntanyes(*1) és com canvia el temps: com diuen els escocesos, "si no t'agrada el temps que fa ara, espera cinc minuts". Recordo un dia que vaig aixecar-me amb un sol radiant, a les 9 va fer una hora de boira densa (l'unic dia!), a les 11 va tornar a sortir el sol, al migdia plovia considerablement, a primera hora de la tarda va fer sol, i quan sopava tornava a ploure... vaja, que esquizofreneja una mica, el temps, aqui dalt. De totes maneres, estic content perquè una hora de boira al més és una quantitat que puc suportar perfectament!

I l'anècdota: m'agradaria comentar-vos com m'ho he fet per aconseguir la clau de la porta d'entrada de l'edifici on treballo. El primer dia, quan vaig arribar, el Gerald ja em tenia preparada una clau de la sala on està el seu despatx, però no en tenia cap de la porta principal: semblava que no calia, perquè tanquen a les 16h. Perfecte! Divendres, després d'enviar-vos la segona carta, m'estava acabant quatre coses abans de marxar, quan el Gerald va decidir que ell anava passant. Val, perfecte, fes, fes... ens veiem dilluns, "schöne Wochenende" i blabla... vint minuts després agafava els tripaus i marxava... vaig arribar a la porta de l'entrada. I, naturalment, tancada. I us creieu que hi havia algú més a l'edifici? Noooooo... aqui son molt prusians, fins i tot (o especialment?) per marxar cap a casa quan és l'hora! Després d'imaginar-me el plaer d'un cap de setmana sencer, tancat en un edifici vell, dormint en un terra de fusta que cruix com una mala cosa, sense menjar... vaig considerar que no valia la pena perdre els estreps, i me'n vaig tornar a l'ordinador (no tinc telèfon...), a buscar qui hi havia encara al Messenger que parlés anglès... Perfecte! Un de vosaltres (nacionalitat belga, però de Sant Cugat del Vallès) em va fer el gran favor de trucar al Gerald (que té cognom amb una pinta d'holandès important, però és de Baviera) des de Barcelona a HGW (*2;Alemanya) perquè vingués a treure del cau un servidor (nacionalitat espanyola, però de Barcelona-sur-mer). El resultat de tanta habilitat: el dilluns ja tenia clau.

Au, això és tot de moment. Espero que estigueu disfrutant (hàgiu disfrutat) del VOSTRE pont... grgrgrgrgrrrr

Raimon

PS: no voldria deixar passar l'oportunitat sense explicitar les excel·lències dels serveis de missatgeria instantània, sense els quals ara pesaria tres quilos menys...

PS2: ah, sobretot pels de la feina: dijous vaig fer una xerrada de dades composicionals, i va anar molt bé. Fins i tot diria que tenim una doctoranda a mig convertir a la secta, i el seu director de tesi amb la mosca darrere la orella... ja veurem si pregunta durant aquests dies!

Notes a peu d'e-mail:
(*1) Premi a qui sàpiga a què li diuen "muntanya" ("Berg") en aquestes contrades... a veure, deixa'm mirar el plànol, quina deu ser la més alta? ... oh, sí: 29.5 metres!!! Hi ha un munt de terra que fa 4.4 metres d'altura i li diuen "Dornberg"... clar, que segurament nosaltres diem "riu" a una cosa que a ells, realment, els fa riure...
(*2) HGW = "Hansestadt Greifswald" = "ciutat hanseàtica de Greifswald"

des del Bàltic amb amor ... :-p

2004-10-01T11:49:00.000+02:00

---------- Forwarded message ----------
From: Aleazar Schmidt
Date: Oct 1, 2004 11:49 AM
Subject: des del Bàltic amb amor ... :-p

Hola a tothom,

per començar, us demanaré disculpes per haver trigat tant a enviar-vos el segon "mail-novel·la", com algú ha definit la primera entrega d'aquestes memòries d'un llangardaix mediterrani perdut a la costa del bàltic... un feliç imprevist que després us explicaré m'ha distorsionat la rutina diària, i per postres, no hem tingut internet a la feina durant tota la setmana.

Aquest e-mail serà més curt, perquè hi ha moltes menys coses per explicar. De fet, han estat uns deu dies menys estimulants que els del principi... només val la pena que us expliqui que en aquests moments estic empadronat a Greifswald. I els que em conegueu us preguntareu: ¿com és que a casa encara està empadronat a ca la mama, i a Alemanya el primer que fa és empadronar-se en un hotel? Doncs per amor als diners! El què podem arribar a fer per diners! Resulta que per cobrar els menys de 2000euros que el Servei d'Intercanvi Acadèmic Alemany (DAAD a partir d'ara) m'ha donat de beca necessito un compte en un banc o caixa alemany. Resulta que per obrir un compte en un banc o caixa alemany has d'estar empadronat (o registrat... "angemeldet" vaja!) en alguna adreça d'Alemanya, ves qui ho diria! I naturalment, resulta que la ditxosa oficina de registre NO està al centre... així que el Raimon, camina que caminaràs es creua Greifswald de punta a punta per empadronar-se, i arriba a la oficina vint minuts abans que tanquin... tot estava francament en contra meva, però sorprenentment, de cop i volta va sortir el sol (figuradament, no ens enganyem!) i tot va anar rodat: em van cridar de seguida, en 5 minuts em van empadronar, em van donar el paperet corresponent i mentre tornava em vaig trobar una oficina de la Sparkasse Vorpommern (caixa d'estalvis de la Pomerània "Citerior"), on em van tractar amb guant de seda. Ara ja tinc les peles, però això sí, estic empadronat a "VCH-Hotel Greifswald, Wilhelm-Holz-Straße 5-8" (alguns l'heu demanada... ß=ss). El què no sé és si ara tinc dret a votar en les eleccions municipals o europees...

I l'altre (únic) tema que us puc explicar és la visita sorpresa-"relámpago" d'un de vosaltres (mmmm... qui deu ser? premi a qui l'endevini). La "susodicha" persona (no donem pistes) em truca el dilluns a les 11 de la nit i em diu que està a Bourg-en-Bresse, venint en cotxe! Que arriba allà les 5 del matí... total, que el viatge va sortir bé (ara aquest individu ja és a casa, sa i estalvi), i a mi m'ha animat un munt aquests darrers dies... de passada, l'experiència serveix per desaconsellar a tothom que faci una animalada així! Si voleu venir, per mi encantat, però aviseu, planifiqueu amb temps i veniu en avió. Aquesta ciutat està molt lluny de tot, i no és que valgui fer 2100 km per arribar-hi, però jo ja se que sí :-p (i Berlin sí que s'ho val, sí... ningú es presta a servir-me d'excusa per anar-hi a fer-li de cicerone?)

Apa, us deixo fins la propera (posem deu dies més)

Raimon, llangardaix

PS: pels comentaris que ha aixecat l'altre mail, us comunico que aquests mails els envio a mitja agenda, incloent-hi companys i amics de feina, de fora de la feina, familia, etc. gent amb inquietuds molt diferents, però intento que alguna cosa li cridi l'atenció a cadascú, i alguns comentaris són gairebé personalitzats... espero que us agradin, i si no, doncs ja sabeu... "disclaimer: envia un e-mail y te borraré de la lista"

PS2: si algú no ha rebut el primer, el guardo... us el puc reenviar si el voleu (hohoho...)

records des de Greifswald

2004-09-20T10:49:00.000+02:00

---------- Forwarded message ----------
From: Aleazar Schmidt
Date: Sep 20, 2004 10:49 AM
Subject: records des de Greifswald

Hola a tothom,

per començar, deixeu-me que em disculpi. He enviat aquest e-mail a un munt de gent (parella, família, amics i companys), sense saber ben bé si el voleu rebre. Per tant, si no voleu que us doni la tabarra un cop per setmana només m'ho heu de dir i us esborro de la llista.

Dit això, som-hi! Per si hi ha algun despistat, m'estic a Greifwald, ciutat hanseàtica i universitària del Land alemany de Meckleburg-Vorpommern (la Pomerània Occidental per nosaltres), i penso quedar-me aqui els propers tres mesos. La veritat, no he visitat encara la ciutat, pero la primera impressió és força bona: té un nucli antic que sembla autèntic (cosa rara a Alemanya, la majoria van ser reconstruïts després de la Segona Animalada Mundial), amb catedral, esglesies per totes les confessions cristianes, ajuntament, plaça del mercat, etc... força maco... quan vingui us ensenyaré les fotos (que encara no he fet). La resta de la ciutat no mata, però tot està molt endreçat i ple de jardinets... acostumats a la Barcelona o la Girona hiper-denses, això fa goig.

Estic allotjat en un Hotel, com en les males cançons de sàtrapes. De totes maneres, no estic en una habitació convencional: tinc cuina, lavabo, balcó, armari, sofà, taula, cadira, i un plat de cada, una olla, una paella, una tassa i un cobert de cada. Quan dic "un" és un. En altres paraules, prou per viure (pels que volgueu venir, ja veurem què fem!). Hi ha nevera i tot, però no m'hi cap ni el què menjo en una setmana... bé, coses que passen quan vius en un hotel! Bromes a banda, és molt comfortable, i per l'estona que hi passo no noto que visc en 20m2.

També pels despistats, aquí no estic pas sol. He vingut a treballar aquests tres mesos amb un professor d'aquí, en Gerald van den Boogaart. Amb la feina no m'allargaré gaire, dir-vos només que sóc afortunat de poder treballar amb ell. En aquesta setmana m'ha ensenyat a fer servir l' "R", un llenguatge de programació fastigós, d'aquells supercompactes, que no saps què fa exactament però que treu bonics plots en 2D i 3D "en menos que canta un gallo". En resum, que això promet ser una estada molt constructiva! (pels de la feina: el Matevz ja es pot espabilar, pq aquest paio ha fet en un parell de mesos una llibreria composicional sencera...). A part de la feina, amb ell i la seva dona, la Regina, també hem sopat plegats i hem xerrat un munt (en alemany, clar, però sort que saben anglès!).

I per acabar, us explicaré l'excursió (Ausflug) que vam fer ahir diumenge, amb ells dos i l'Ana, la seva filla d'11 mesos (diabòlica, com totes les criatures :-p). Vam anar a Rügen, una illa (que es deu aproximar satisfactòriament per un cercle de 60 km de diàmetre) que es troba aquí dalt mateix, a "un tiro de piedra" (20km fins al transbordador, 10 minuts de passar amb la barcassa). És una illa formada essencialment per materials del mesozoic tardà, calcària, relativament poc plegada i peneplanitzada per la darrera glaciació. És coberta de boscos de dalt a baix, amb algun camp de cultiu i pastura, així que durant tot el dia vaig estar bavejant amb els paisatges de postal. Penseu que en aquesta illa hi ha un dels 15 parcs nacionals de tot Alemanya i a part, una Reserva de la Biosfera! També és ple de cases de vacances, apartaments, hotels i similars, però almenys han conservat més o menys l'aire del lloc: és típic per exemple, fer les teulades de feixos de branques d'algun arbust, que després acaben coberts per dalt de molsa. Fa maco, vaja! A part d'això, vam anar a visitar el parc nacional en qüestió, i vam fer la ruta-presa-de-pèl-per-guiris: no va estar malament, pel preu que ens van cobrar, però sens dubte, passejar per allà lliurement, caminant-se el parc ha de valdre la pena (no és Canadà, ja...
però està més a prop!).

Apa, això és tot de moment. Amenaço amb un e-mail d'aquests per setmana, mes o menys. Si responeu intentaré respondre-us individualment, ja veurem! Ah, i en tot cas, eviteu fer "responder a todos", no fos cas que li enviessiu la resposta a la resta de les víctimes d'aquest mail! Abraçades i petons, en funció del què volgueu prendre

Raimon

PS: pels que estigueu assabentats del meu estat de salut, us comunico que aquell episodi de "debilitat" que em va agafar abans de venir ha estat completament superat gràcies al muesli, la poma i el iogurt... grans invents! La única conseqüència real que ha tingut es que el pobre Gerald em va haver de venir a buscar a l'aeroport Tegel de Berlin, o sigui, quatre hores de cotxe per venir i quatre per tornar.

PS2: això no us ho havia explicat! Greigswald és tan lluny de tot que quan Cristo va arribar aqui ja ho havia perdut tot (ni el gorro ni les sabatilles)! És paradoxal que una universitat important com aquesta (9000 estudiants, segona més antiga d'Europa septentrional, potència en medicina, aquí Hausdorff va definir alguna de les seves meravelles sobre fractals) estigui tan lluny i tan mal comunicada. És com si tinguessis una universitat com la de Girona a Jaca, per fer-nos una idea...